Víctor Català
Caterina Albert i Paradís escrivia amb el pseudònim de Víctor Català, el nom del protagonista d'una de les seues novel·les inacabades, perquè aleshores no era normal ser dona, escriure i no dedicar-se únicament a les feines de la llar o l'ensenyament dels infants.
Caterina Albert i Paradís, coneguda amb el pseudònim de Víctor Català, neix a L'Escala (Alt Empordà) l'11 de setembre de 1869 i hi mor el 27 de gener de 1966.
Filla d'una important família de propietaris rurals, el seu pare esperonà les seues afeccions artístiques. Ben aviat comença a pintar i a escriure. Es dóna a conèixer amb el monòleg teatral La infanticida que és distingit als Jocs Florals d'Olot el 1898, però l'escàndol que es produí arran de saber-se que n'era autor una "senyoreta de l'Escala", la determinà a amagar la seua identitat sota un pseudònim masculí.
Coincidint amb el Modernisme, el 1902 publica Drames rurals, un recull de relats, amb dibuixos fets per la mateixa autora, que constitueix la seua irrupció a la narrativa catalana. L'èxit i el reconeixement foren immediats i durant anys aquest títol designà el gènere breu de temàtica rural i acció violenta. Li seguiren Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seua obra mestra. Després de la publicació de Drames rurals (1902), manté correspondència amb Joan Maragall, autor que li retreu la visió negativa que ofereix de l'existència, però l'autora es manté en la seua postura; més tard Maragall es doblega al geni de l'escriptora. També manté una estreta relació literària amb Narcís Oller i Àngel Guimerà entre altres escriptors del moment.
Des del principi, la temàtica recurrent entorn de la dona i el món rural traspua una visió amarga de l'individu i la societat, lluny d'idealitzacions bucòliques i profundament arrelada a la terra, que cal relacionar amb Maupassant i Ibsen. Es tracta del determinisme naturalista juntament amb una concepció simbòlica que remet a un fatalisme còsmic que engloba i domina el sentit de la vida humana. La infanticida, que ja recollia aquests trets, ha estat considerada un antecedent de Solitud.
Entre les seues primeres obres, cal destacar els poemaris El cant dels mesos (1901) i el Llibre blanc (1905) i 4 monòlegs en vers (1901), volum que inclou La tieta, Pere Màrtir, La Vepa i Germana Pau. Alguns d'aquests monòlegs són considerats peces de teatre, i, de fet, han estat representats en alguna ocasió.
Tanmateix, el que dóna renom a l'escriptora és la seua obra narrativa, especialment els llibres Drames rurals, Caires vius i Solitud. La publicació, el 1902, de Drames rurals inicia la gran època de producció de Víctor Català com a narradora, que és rebuda amb entusiasme. La unitat del recull ve donada pel caràcter rural dels drames, marcats tots per la violència, la mort o l'embogiment.
La novel·la Solitud apareix com a fulletó de la revista Joventut entre els anys 1904 i 1905. El 1909 es publica la tercera edició, la definitiva, amb la qual obté el premi Fastenrath. Solitud pretén ser un drama rural més extens, amb major deteniment i detall. El tema és la recerca de la individualitat, i de la possibilitat d'assolir una existència separada i lliure per a la dona. L'estructura de l'obra queda encerclada en el cicle temàtic que suposa el viatge iniciàtic de la protagonista, representat per una pujada i una davallada a la muntanya. La novel·la ha esdevingut un text clàssic de la narrativa catalana i ha estat traduïda a set llengües, fins i tot se n'ha fet una versió teatral (1954) i dues adaptacions cinematogràfiques.
En tota l'obra de Caterina Albert sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, a la seua marginació per raons de sexe. En aquest sentit els temes que inaugura són: l'expressió del desig femení, la crítica a la institució del matrimoni, les relacions entre dones, la maternitat, la solitud o la vellesa. Té plena consciència del que pretén i aquest fet, juntament amb els pròlegs que encapçalen els reculls, dóna idea d'una autora sagaç, independent i plenament innovadora.
Després d'un període de silenci, provocat per la marginació dels noucentistes publica La mare Balena i, posteriorment, Un film (3.000 metres) (1926) i Contrallums (1930). Després de la guerra civil, arriben els reculls Vida mòlta (1949) i Jubileu (1950). També publica Mosaic, III (1946), volum d'articles escrits des de 1903 que descriuen aspectes autobiogràfics.
El 1951 veu publicades les seues Obres completes.
Filla d'una important família de propietaris rurals, el seu pare esperonà les seues afeccions artístiques. Ben aviat comença a pintar i a escriure. Es dóna a conèixer amb el monòleg teatral La infanticida que és distingit als Jocs Florals d'Olot el 1898, però l'escàndol que es produí arran de saber-se que n'era autor una "senyoreta de l'Escala", la determinà a amagar la seua identitat sota un pseudònim masculí.
Coincidint amb el Modernisme, el 1902 publica Drames rurals, un recull de relats, amb dibuixos fets per la mateixa autora, que constitueix la seua irrupció a la narrativa catalana. L'èxit i el reconeixement foren immediats i durant anys aquest títol designà el gènere breu de temàtica rural i acció violenta. Li seguiren Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seua obra mestra. Després de la publicació de Drames rurals (1902), manté correspondència amb Joan Maragall, autor que li retreu la visió negativa que ofereix de l'existència, però l'autora es manté en la seua postura; més tard Maragall es doblega al geni de l'escriptora. També manté una estreta relació literària amb Narcís Oller i Àngel Guimerà entre altres escriptors del moment.
Des del principi, la temàtica recurrent entorn de la dona i el món rural traspua una visió amarga de l'individu i la societat, lluny d'idealitzacions bucòliques i profundament arrelada a la terra, que cal relacionar amb Maupassant i Ibsen. Es tracta del determinisme naturalista juntament amb una concepció simbòlica que remet a un fatalisme còsmic que engloba i domina el sentit de la vida humana. La infanticida, que ja recollia aquests trets, ha estat considerada un antecedent de Solitud.
Entre les seues primeres obres, cal destacar els poemaris El cant dels mesos (1901) i el Llibre blanc (1905) i 4 monòlegs en vers (1901), volum que inclou La tieta, Pere Màrtir, La Vepa i Germana Pau. Alguns d'aquests monòlegs són considerats peces de teatre, i, de fet, han estat representats en alguna ocasió.
Tanmateix, el que dóna renom a l'escriptora és la seua obra narrativa, especialment els llibres Drames rurals, Caires vius i Solitud. La publicació, el 1902, de Drames rurals inicia la gran època de producció de Víctor Català com a narradora, que és rebuda amb entusiasme. La unitat del recull ve donada pel caràcter rural dels drames, marcats tots per la violència, la mort o l'embogiment.
La novel·la Solitud apareix com a fulletó de la revista Joventut entre els anys 1904 i 1905. El 1909 es publica la tercera edició, la definitiva, amb la qual obté el premi Fastenrath. Solitud pretén ser un drama rural més extens, amb major deteniment i detall. El tema és la recerca de la individualitat, i de la possibilitat d'assolir una existència separada i lliure per a la dona. L'estructura de l'obra queda encerclada en el cicle temàtic que suposa el viatge iniciàtic de la protagonista, representat per una pujada i una davallada a la muntanya. La novel·la ha esdevingut un text clàssic de la narrativa catalana i ha estat traduïda a set llengües, fins i tot se n'ha fet una versió teatral (1954) i dues adaptacions cinematogràfiques.
En tota l'obra de Caterina Albert sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, a la seua marginació per raons de sexe. En aquest sentit els temes que inaugura són: l'expressió del desig femení, la crítica a la institució del matrimoni, les relacions entre dones, la maternitat, la solitud o la vellesa. Té plena consciència del que pretén i aquest fet, juntament amb els pròlegs que encapçalen els reculls, dóna idea d'una autora sagaç, independent i plenament innovadora.
Després d'un període de silenci, provocat per la marginació dels noucentistes publica La mare Balena i, posteriorment, Un film (3.000 metres) (1926) i Contrallums (1930). Després de la guerra civil, arriben els reculls Vida mòlta (1949) i Jubileu (1950). També publica Mosaic, III (1946), volum d'articles escrits des de 1903 que descriuen aspectes autobiogràfics.
El 1951 veu publicades les seues Obres completes.
Fragments seleccionats
I
LA PUJADA
LA PUJADA
Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d'estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s'ajoqués darrera d'ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n'aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l'ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d'aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.
Tantost encauada en son niu de l'estora, amb el farcellet de la roba al caire i l'esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l'esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l'aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per guaitar les belleses d'aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.
Tantost encauada en son niu de l'estora, amb el farcellet de la roba al caire i l'esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l'esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l'aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per guaitar les belleses d'aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.
(De Solitud. Barcelona: Edicions 62, 2005)
Fragment inicial de Idil·li xorc, dins Drames rurals
L'estol de captaires professionals baixava lentament per la rampa de la carretera, com una riuada mansa que, a rodolons i a empentes, aniria a desembocar a la vila. Era un escamot de l'exèrcit de la misèria i de la ganduleria, que passejava alegrement a la desfeta, llançant flastomies o grunys de bèstia inconscient, esventant ferums de cort i de pa negre, i ensenyant, a tall de creus i medalles arreplegades en el camp de batalla, rastelleres de llagues, crostes purulentes, ossos retorts, membres atrofiats, connes de femsa i vivers de polls; totes les xacres de la pobresa i de la brutícia; tots els estigmes de la fam i de la bascosaria.
La majoria eren vells, éssers fora de sexe, pellofes humanes espremudes, fulles esgrogueïdes i despreses, que el sol i la pols ressecaven, que les gebrades i la gana consumien, i que, rodant sempre a la intempèrie, el temps les empenyia mandrosament cap a la mort sense que se'n donessin ben bé compte, inconscients de les injustícies del destí, malmirades pels fills gasius, escarnides pel proïsme indiferent, arrambades per tothom fora de dret, com brossa inútil de la vida.
Fragment de La infanticida
Que com va ser?...
(Amb dolor.)
Oh, no!... No em feu dir-ho!...
que sento fred... i por... Jo... no ho volia...
si ni ho sé... com va ser... De tan contenta,
quan vaig veure la nena, l'abraçava
i a petons, a petons, l'hauria fosa,
que mai més acabava d'atipar-me'n...
I tant vaig masegar-la, que la nena,
heus aquí que, de cop, la cara arrufa
i arrenca el plor... Un espinguet!... Jo em quedo,
lo mateix que el Sant Just de pedra marbre...
I la nena, quins crits!... Semblava folla...
Jo, d'esglaiada fins perdia l'esma...
quant a dalt... quint espant!... Sento que es tiren
a baix del llit i cops de peus descalços...
Era el pare; segur!... Verge Maria!
Com ho havia de fer, jo pecadora?
Eren passos rabents... cap a l'escala...
I... no sé... què passà... La falç vaig veure
relluir, tot de cop... aquí de dintre...
(Per son cap.)
i m'aixeco d'un bot... La nena... hi torna...
jo, li tapo la boca... mes... no calla...
i el pare... que està prop... Jo... esmaperduda,
corro cap a... la mola... i... mare meva!...
(Amb pregon terror, arrupint-se tota i fent acció
de llençar un objecte.)
Quin xerric que va fer!... Com... una coca!...
I encara, llençà un crit!... Un crit!... Deixeu-me!...
(Regirant-se violentament d'una banda a l'altra,
com per lliurar-se d'algú que la subjectés.)
Que no vull dir res més!... Pareu la mola,
que el dimoni la roda... per matar-me...
El pare... no el va ser... No ho sé... qui era...
que va entrar... allà dins... No me'n recordo...
Molta gent... molta gent... Tots me guaitaven,
amb uns ulls més badats!... com unes òlibes...
Mes el pare... res sap... Que no us escapi...
Calleu tots... calleu tots... que si ho sabia,
d'un cop de falç... la meva testa a terra.
(Amb viva angoixa, suplicant.)
No li digueu, per mor de Déu, al pare!...
De la nena, ni un piu... que no ho sospiti...
que per ço me n'he anat de casa meva
i m'estic aquí dins... perquè no em trobi...
Que don Jaume ho va dir... el fill de l'amo...
Fins que vinga en Reiner... i anem a França...
(Anant arrupint-se en un racó i baixant gradual-
ment la veu.)
lluny del pare... i la falç... i aquella... mola...
que no vull... que m'esclafi... cap més... nena...
(Al final, perceptible amb prou feina. Diu els
darrers versos amb la mirada clavada
en l'espai, com embadalida. La cortina ha
començat a baixar durant el penúltim, fins a
metre i mig del sòl i a la darrera paraula
cau de cop.)
(Caterina Albert. La infanticida i altres textos. Barcelona: La Sal, 1984, p. 39-57)
https://www.google.es/search?q=caterina+albert&hl=es&biw=1280&bih=668&site=webhp&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=akQ5VayvC8S17galgYHoCA&sqi=2&ved=0CAYQ_AUoAQ
http://www.escriptors.cat/autors/albertc/
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.