Salvat Papasseit

Joan Salvat-Papasseit

(http://www.illadelsllibres.com/ars-santa-monica-dedica-una-exposicio-a-salvat-papasseit/)

Joan Salvat-Papasseit naix a Barcelona el 16 de maig de 1894. Va ser un escriptor barceloní d'extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta.

Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, manifestos i altres proses de caire polític i social. La seua vida és intensa i marcada per una tuberculosi que l'acaba conduint precoçment a la mort. A més, destaca com a poeta d'Avantguarda.

Les Avantguardes són un conjunt de tendències artístiques i literàries que sorgiren durant el segle XX, especialment a França i Itàlia amb una voluntat de ruptura dels models artístics, però també morals, i per tant, amb un esperit de protesta o de subversió de l'ordre establert. De fet, les Avantguardes són l'expressió més genuïna de la nova societat industrial ja consolidada i de la crisi de racionalisme.

L'any 1916 coneix el pintor i teòric Torres-Garcia i l'artista uruguaià Rafael Barradas, que l'introdueixen en el món de les Avantguardes: el futurisme i el vibracionisme.

Va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en català i castellà simpatitzant amb els corrents anarquistes i de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repòs a causa de problemes de salut.

L'any 1917 publica el seu primer poema "Columna vertebral: sageta de foc" i ideològicament es decanta cap al que ell anomenarà Divina Acràcia, és a dir, que comença a desvincular-se del pensament polític. 

L'any 1918 edita l'únic número de la revista Arc-Voltaic. En aquesta publicació, d'influències futuristes, ja apareix el títol del primer llibre de poemes: Poemes en ondes hertzianes. L'estiu d'aquell any, arran d'una grip, comença a manifestar-se en el poeta una tuberculosi, que el durà sis anys després a la mort.

L'any 1920 fa una breu estada a París, fet que influeix en el llibre L'irradiador del port i les gavines. Col·labora assíduament en la pàgina de lletres d'El dia de Terrassa i publica com a pamflet Contra els poetes en minúscula. Primer manifest futurista català. Apareix el seu segon llibre de poemes L'irradiador del port i les gavines. 

El desembre d'aquell mateix any és internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla, Madrid, des d'on escriu els poemes plens d'exaltació nostàlgica de Catalunya, de Les conspiracions (1922). Però la malaltia avança i Salvat-Papasseit comença un peregrinatge per diferents sanatoris. Tot i la malaltia, fa plans esperançadors i la seua activitat no s'atura. Publica La gesta dels estels (1922), El poema de la rosa als llavis (1923) i un fragment més d'Els nens de la meva escala; prologa La batalla, del seu amic Daniel Cardona, i és antologat per Tomàs Garcés a Els poetes d'Ara, amb pròleg de Junoy. 

Mor el 7 d'agost de 1924, a casa seua, al carrer de l'Argenteria, de Barcelona. Apareix Óssa menor (1925) en una edició pòstuma. 

OBRES:

Poemes en ondes hertzianes, 1919.

"Per a ell, el poema, com, per al pintor cubista, el quadre, no ha de descriure la realitat sinó que ha de donar un equivalent poètic de les seves experiències de la realitat. Així, el poema es converteix en una juxtaposició d'impressions, de sensacions o de sentències que, almenys en teoria, és infinita i que, a la pràctica, acaba de manera arbitrària i contundent. (Un final que amb freqüència, és subratllat amb lletres majúscules o negretes). Altrament, Salvat, per augmentar la capacitat de suggestió del poema, elimina els signes de puntuació i, a més, trenca el vers en dos o més escalons successius, o simultanis, i separa unes parts de les altres amb masses desiguals de blanc. Un trencament amb el qual indica les pauses sintàctiques i amb el qual, sobretot, destaca les superposicions metafòriques o els paral·lelismes de l'acció: 

Els vidres de la sala tremolen 

rondinen sobre els sotracs dels trams 

En general, Salvat utilitza les anomenades "paraules en llibertat" —descobertes per Mallarmé i programades per Marinetti—: ús de distints tipus o cossos de lletra, substitució de les paraules per signes aritmètics, ús de paraules que, en aparença, floten capriciosament, etc." 

(Joaquim Molas. Pròleg a Joan Salvat-Papasseit: Poesies. Barcelona: Ariel, 1978)

L'irradiador del port i les gavines, 1921.

Les conspiracions, 1922.

Les conspiracions és un recull de poemes escrits al sanatori de La Fuenfría, plens d'exaltació nostàlgica de Catalunya.

La gesta dels estels, 1922.

Segons Joaquim Molas, en l'edició de 1997 (Editorial Ariel): "Salvat treballava amb la seva vida i la literatura com una mateixa possibilitat de realització i, per tant, els seus poemes reproduïen amb passió els moviments més espontanis de la seva intimitat. De fet, eren, són, la compensació o, si voleu, la sublimació de la impotència de la vida, d'una vida: la seva. Una vida de misèria que buscava una sortida de llibertat, una vida de malalt que buscava una compensació en el somni i que desenrotllava un optimisme vibrant, totalitzador.”

El poema de la rosa als llavis, 1923
Són 31 poemes, tot i que la vertadera història d'amor s'explica en les 15 primeres. El poema es divideix en dos àmbits: un narratiu, on s'explica el proas d'una història amorosa en tres moments: aprenentatge, preparatius i lliurament; i l'iric on es descriu l'alegria del poeta. És una història íntima i realista on l'amor és presentat com una manifestació espontània , lliure i satisfactòria. S'introdueix l'erotisme amb l'exaltació del plaer i l'alegria de la vida. Salvat canta perqué l'amor és bell i el sexe una festa i no hi ha sentiment ni de culpa o de pecat, és més l'expresió triomfant del Carpe Diem.

Segons Joaquim Molas, en el pròleg de l'edició de l'editorial Ariel: "La rosa és l'expressió més pura de la poètica salvatiana... Una bona part de poemes, que manipulen amb cautela ingredients tradicionals —mesura del vers, recursos fònics— amb d'altres d'avantguarda —trencament del vers— són autèntics madrigals, que compten, sense dubte, entre els més bells de llengua catalana." 

Segons Rosa Armengol, en l'edició de 1998 (Grup Hermes): "'El poema de la rosa als llavis' és un gran poema d'amor que descriu amb delicada claredat la història d'una passió amorosa que des dels inicis debutants culmina amb plenitud un aprenentatge que demostra que les paraules de Salvat-Papasseit desperten els nostres sentits i el nostre entusiasme per la mateixa franca espurnejant alegria amb que són escrites." 

Óssa menor. Fi dels poemes d’avantguarda, 1925.

Aquest poemari es va publicar el 1925, en edició pòstuma. Joaquim Molas, en el pròleg a l'edició de 1978 (Ariel, Clàsics Catalans, 2), diu que Óssa menor "Tanca amb un cert desordre tot el procés salvatià. De fet, és una mena de magatzem que recull una colla de poemes de diverses èpoques o, almenys, de diversa intenció".

SELECCIÓ DE FRAGMENTS:

I EL SEU ESGUARD 

I el seu esguard damunt el meu esguard  

sóc presoner  

  que la vull presonera:  

aquest matí que una flor m'ha posat  

li deia així  

  baix baixet  

    a l'orella: 

sota els teus ulls, és un bes el que em plau.  

QUIN TEBI PLER 

Quin tebi pler l'estimar d'amagat  

tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria  

-però nosaltres ja ens hem dat l'abraç  

i més i tot, que l'abraç duu follia. 

La seva cambra si em té enamorat! 

¿On és l'espieta que l'amor ens priva?  

RES NO ÉS MESQUÍ 

A Josep Obiols 

Res no és mesquí 

ni cap hora és isarda, 

ni és fosca la ventura de la nit. 

I la rosada és clara 

que el sol surt i s'ullprèn 

i té delit del bany: 

que s'emmiralla el llit de tota cosa feta. 

Res no és mesquí, 

i tot ric com el vi i la galta colrada. 

I l'onada del mar sempre riu, 

Primavera d'hivern — Primavera d'estiu. 

I tot és Primavera: 

i tota fulla verda eternament. 

Res no és mesquí, 

perquè els dies no passen; 

i no arriba la mort ni si l'heu demanada. 

I si l'heu demanada us dissimula un clot 

perquè per tornar a néixer necessiteu morir. 

I no som mai un plor 

sinó un somriure fi 

que es dispersa com grills de taronja. 

Res no és mesquí 

perquè la cançó canta en cada bri de cosa. 

—Avui demà i ahir 

s'esfullarà una rosa: 

i a la verge més jove li vindrà llet al pit. 

(L'irradiador del port i les gavines) 

* * * 

DÓNA'M LA MÀ 

Dóna'm la mà que anirem per la riba 

ben a la vora del mar 

bategant, 

tindrem la mida de totes les coses 

només en dir-nos que ens seguim amant. 

Les barques llunyes i les de la sorra 

prendran un aire fidel i discret, 

no ens miraran; 

miraran noves rutes 

amb l'esguard lent del copsador distret. 

Dóna'm la mà i arrecera ta galta 

sobre el meu pit, i no temis ningú. 

I les palmeres ens donaran ombra. 

I les gavines sota el sol que lluu 

ens portaran la salabror que amara, 

a l'amor, tota cosa prop del mar: 

i jo, aleshores, besaré ta galta; 

i la besada ens durà el joc d'amar. 

Dóna'm la mà que anirem per la riba 

ben a la vora del mar 

bategant; 

tindrem la mida de totes les coses 

només en dir-nos que ens seguim amant. 

(L'irradiador del port i les gavines) 

Cal·ligrames

WEBGRAFIA

http://www.escriptors.cat/autors/salvatpapasseitj/index.php

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/papasseit/rosa.html

http://www.todocoleccion.net/libros-segunda-mano-poesia/el-poema-rosa-als-llavis-joan salvat-papasseit-ariel~x25732024