Ser o no ser lector(e)s: Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda

Biografia

Mercè Rodoreda i Gurguí naix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d'octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seua infantesa és solitària.

Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seua obra literària. La mort de l'avi, quan ella té dotze anys, marca la seua adolescència.

El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, ella té només vint anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen, per l'autora, en una experiència traumàtica.

És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que ha patit.

Inicia així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu, que es manifesta en les col·laboracions als diaris i revistes de més prestigi d'aquells anys, generalment en forma de contes (Meridià, Mirador, Revista de Catalunya) i, també, amb la publicació de novel·les que, exceptuant-ne l'última, l'autora acabarà rebutjant en bloc i que no inclou en les seues Obres completes: Sóc una dona honrada (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d'un home (1934), Crim (1936), i Aloma (1938), que va guanyar el premi Crexells.

El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.

Cap al 1954, Mercè Rodoreda entra en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.

El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la convocatòria del premi Sant Jordi del 1960, i n'és eliminada per un jurat. El 1961, envia La mort i la primavera a la convocatòria del mateix premi i també n'és eliminada.

La publicació de La plaça del Diamant (1962), gràcies a una recomanació de l'escriptor i assagista Joan Fuster, contribueix a la seua consolidació definitiva i li assegura una relació estable amb el món editorial.

L'any 1966, li atorguen, finalment, el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies, sense que l'autora s'hi hagi presentat, ja que aquell any la convocatòria ha decidit distingir una obra ja publicada. Aquesta novel·la rep posteriorment dos premis més, el de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969). Després vindran La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí vora el mar (1967) i la segona versió d'Aloma (1969).

El 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974), considerada per molts la més sòlida de la seua producció, a la qual seguiran Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra... (1980).

En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.

Obres

Novel·la

Sóc una dona honrada? Barcelona: Llibreria Catalònia, 1932.

Del que hom no pot fugir. Barcelona: Clarisme, 1934.

Un dia en la vida d'un home. Badalona: Proa, 1934.

Crim. Barcelona: Edicions de la Rosa dels Vents, 1936.

Aloma. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1938.

S'hi narra la història d'un amor desgraciat entre Aloma, una adolescent solitària i somniadora, i Robert, un home ja madur i solter, parent seu. El fracàs de la relació, juntament amb un desgastat ambient familiar, obliguen la protagonista a acarar el futur amb fermesa per l'amor al fill que ha de néixer de les seves entranyes. A través d'un narrador omniscient i del monòleg interior, l'autora ens introdueix dins el món trasbalsat d'Aloma, del qual la natura esdevé un reflex simbòlic.

La plaça del Diamant. Barcelona: Club Editor, 1962.

La Plaça del Diamant és una novel·la psicològica. Primerament anomenada Colometa, ha estat considerada per la crítica com la seua obra principal. La novel·la s'ha convertit en un clàssic de la literatura catalana de postguerra. Publicada per primera vegada l'any 1962, ha estat traduïda a més de trenta idiomes.
La plaça del diamant conta la història de Natàlia, la protagonista i narradora d’aquest llibre; Natalia es capgira quan coneix Quimet: el seu nom canviarà i passarà a dir-se Colometa, i la seua petita vida personal, plena de maldecaps, es barrejarà amb els grans esdeveniments col•lectius que sacsegen la societat catalana del primer terç del segle XX: la República, la guerra, la postguerra. Colometa en viu les conseqüències, sola i amb els seus dos fills, fins que, en un procés d'alliberament del passat i de reconciliació amb un present ple de mancances, recupera la seua pròpia identitat. Així, La plaça del Diamant es converteix en una crònica fidel i intencionada de la vida popular de la ciutat, d'una Barcelona genuïna en vies d'extinció.

Rodoreda ha emprat un estil col•loquial amb la finalitat de recercar la vivacitat i l'espontaneïtat de la paraula oral. S'han d'observar els hipèrbatons, els anacoluts, els punts supensius, que palesen les vacil•lacions a la parla. Els fets, les situacions, els caràcters... es mostren més que no s'expliquen; claus de la modernitat de l'obra. La novel•la del segle XX es limita a exposar i és el lector qui n'ha d'extreure les conseqüències. Per intensificar els fets narrats i embolcallar-los de poesia, Rodoreda se serveix del recurs del correlat objectiu, consistent a fusionar un sentiment amb un element de la natura.

El carrer de les Camèlies. Barcelona: Club Editor, 1966.

S'hi narra la història de Cecília Ce, una nena abandonada al carrer de les Camèlies, que acabarà fugint del casal on l'han acollida, per cercar els seus pares desconeguts. Acabarà vivint a les barraques de Montjuïc, des d'on, empesa per la gana, es veurà obligada a anar a la Rambla a "fer senyors". Esdevindrà l'amistançada de diversos homes i la seva vida es reduirà a anar als cafès i a passejar-se per la ciutat, sense cap objectiu precís. Un cop realitzat el seu somni més profund, anar al Liceu vestida com una princesa, s'adonarà que aquell no és el seu món i, desenganyada, retornarà al temps i a l'espai que, amb la distància, descobreix com a única pàtria possible: la infantesa al carrer de les Camèlies, una infantesa envoltada de l'olor de les tasses de til·la que prenia de nena.

Jardí vora el mar. Barcelona: Club Editor, 1967.

Mirall trencat. Barcelona: Club Editor, 1974.

Quanta, quanta guerra... Barcelona: Club Editor, 1980.

La mort i la primavera. Barcelona: Club Editor, 1986.

Isabel i Maria. València: Edicions 3 i 4, 1991.

Narrativa breu

Vint-i-dos contes. Barcelona: Selecta, 1958.

La meva Cristina i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1967.

Semblava de seda i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1978.

Tots els contes. Barcelona: Edicions 62, 1979.

Viatges i flors. Barcelona: Edicions 62, 1980.

Una campana de vidre. Antologia de contes. Barcelona: Destino-Edicions 62, 1984.

Un cafè i altres narracions. Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda, 1999.

Fragments de l'obra

-La Plaça del Diamant

"Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes vegades adormits. Els havia estès una flassada per terra al menjador, amb dos coixins, i els trobava adormits, de vegades molt acostadets i el nen amb un braç passat damunt de la Rita."

"La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: pre- cioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d’anar a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè m’havia passat el dia despatxant dolços i les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i agafadors. I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no. Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos emmidonats, les sabates com un glop de llet, les arracades de pasta blanca, tres braçalets rotllana que feien joc amb les arracades i un portamonedes blanc, que la Julieta em va dir que era d’hule, amb la tanca com una petxina d’or."

-El carrer de les camèlies

"Quan va haver parat em va posar una mà damunt del genoll i rient només una mica em va dir: què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l'havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res com si no l'hagués sentit (...) i em va preguntar si havia tingut sort."

"Al cap de tres anys l’Ignasi em va dir que es casava però que amb mi seguiríem igual. No ho vaig voler. Li vaig dir que un home casat, bé, però que un home que tenint-me a mi es casava no el volia. Abans de deixar-me em va dir que m’enyoraria i que si em repensava li ho fes saber. No sé per quina mena de malícia que no sabia que tingués li vaig desitjar una mala lluna de mel."