Rodolf Sirera Turó

Rodolf Sirera Turó

                                                                                       http://www.hoyesarte.com

Rodolf Sirera Turó va nàixer a València, el 26 de febrer de 1948. És un traductor, guionista i dramaturg valencià, la trajectòria del qual està vinculada a la renovació del teatre valencià, del que segurament és el més reconegut teòric, crític, investigador i editor de les últimes dècades.

Va estudiar Història i Filologia Hispànica a la Universitat de València i des de 1984 és director de música, teatre i cinema de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana. En 1972 va formar el grup teatral El Rogle, amb l'objectiu de muntar exclusivament teatre en valencià professional. A més, és col·laborador de les publicacions Gorg, Cartellera Turia, Destinació, Primer Acte, València Setmanal o El Temps, entre altres.

En l'àmbit teatral és reconegut per les seues aportacions al teatre contemporani valencià. La seua obra més editada i traduïda és  “El verí del teatre” amb la qual es va donar a conèixer a tota Espanya i més tard internacional. Interessat de la televisió, ha sigut guionista de sèries tan conegudes com “Amar en Tiempos Revueltos” de Televisió Espanyola.

A causa de la seua llarga trajectòria com a dramaturg, ha guanyat diverses premis, entre els quals es troben: el premi nacional de teatre de Catalunya, el premi Born de teatre i el Premi Max de Teatre en dues ocasions al Millor autor teatral en català o valencià, entre altres.

Sense dubte, les seues dos obres més famoses i reconegudes són “Raccord” i “el Verí del Teatre” amb les que va a guanyar el premi Max.                          

       
                                                                                      

El Verí del Teatre trata sobre un prestigiós actor que es invitat per un aristócrata, famós per les seues aficions extravagants, a visitar-li en el seu palau. Allí li demana interpretar una obra teatral sobre la mort de Sòcrates, escrita pel propi marques, però pronte comprovarà que tot es una trampa per a sometre-li a un cruel experiment sobre realitat i representació en relació amb el tem de la mort.

Per atra part, Raccord tracta sobre nou personajes, els quals protagonitzen i viuen acontenyiments histórics i socials de tres  époques diferents: 1929, 1969 i 2003.

Selecció d'imatges

http://www.eldiario.es/politica

 Rodolf Sirera recollint el premi Max

http://www.upf.edu/enoticies/1011/1010.html

                                                               Cartel anunciant la seua
                                                                   obra més famosa

                            
                            Selecció de fragments

El verí del teatre

MARQUÈS: Us he dit abans que aquesta obra no era, de cap manera, una obra semblant a les que satisfan els gustos... decadents... de la nostra època. Jo... (dubtant) jo me l’he llegida sovint... en la solitud de la meua cambra... Me l’he llegida en alta veu, fins i tot, però amb això no és suficient. Em cal sentir-la, des de fora... sorgint dels vostres llavis... encarnant-se en la vostra persona... (El MARQUÈS descorre les cortines de la gran arcada que fa xamfrà en el fòrum, i hi queda al descobert una espècie d’absis, amb estretes finestres enreixades, i sense cap porta. Els murs són de pedra, sense treballar. Sembla el decorat «teatral» d’una presó de l’edat mitjana. Al centre d’aquest espai, i com a únic element de mobiliari, un gran seient amb respatller i braços, també de pedra, que recorda un tron reial.) Mireu... Us he preparat l’escenari adient...

GABRIEL: Però jo... jo no puc... Jo no puc interpretar per a vós així... sense conèixer l’obra... sense assajar-la... Hauria de llegir-me-la abans, hauria de tractar de comprendre-hi l’acció i els personatges... (Com que el MARQUÈS no li respon, perquè està encenent els llums de l’escenari, GABRIEL, cada cop més incòmode, s’apropa al prosceni del petit teatre.)Expliqueu-me, com a mínim, de què tracta... el tema, la situació, l’argument... alguna cosa...

MARQUÈS: (sense abandonar el seu treball): Penseu, realment, que això té tanta importància...? (Aturant-se, i girant, fins quedar enfrontat amb GABRIEL. Suavitzant la veu.)Oh, està bé... És una adaptació lliure de la vida de Sòcrates, segons l’apologia de Xenofont. Però, no sé com dir-vos-ho, la història en si mateixa no m’interessa massa... Podria haver escrit l’obra sobre un altre personatge, o una altra situació, si així se m’hagués acudit...

GABRIEL: Però Sòcrates...

MARQUÈS (baixant de l’escenari): Sòcrates és un pretext, amic Gabriel. Vertaderament no es tracta de la seua vida... sinó de la seua mort. El procés de la seua mort (insistint-hi), això és el que hi he volgut considerar.

GABRIEL (una mica escèptic): La seua mort? Llavors, la psicologia... Els fets històrics, que tots nosaltres coneixem...

MARQUÈS (satisfet): Vós ho heu dit: que tots nosaltres coneixem. Doncs, si els coneixem, és molt millor deixar-los de costat. (Somriu.) Per altra banda, la psicologia... bah! això són entelèquies filosòfiques... No... L’única cosa que no sabem de Sòcrates ─ni de molts altres personatges─ és, justament, la seua mort. No pas el fet que van morir, és clar... ni tampoc la manera ─la manera i no la causa, enteneu?─, la manera en què van morir... És la seua mort... el procés de la seua mort, torne a repetir-ho... Morir amb ells... No veure’ls com es moren, sinó sentir amb ells la seua mort... la nostra pròpia mort...

GABRIEL (impressionat): Sentir, un altre cop...

MARQUÈS: Sí, sentir! Sentir, Gabriel! Sentir sense retòriques... Participar d’alguna forma en les seues angoixes; constatar en la nostra carn, percebre en la intel·ligència, a cada pas, a cada nova etapa, l’avanç inexorable de l’ensorrament...

GABRIEL: Acompanyar el condemnat fins al patíbul, no és això?

MARQUÈS (ràpid): Però no únicament això... Si poguérem, per alguna espècie d’encantament mimètic, penetrar en la seua interioritat, i viure-la, sense deixar de ser ensems nosaltres mateixos... llavors, quin plaer més sublim, quin plaer del coneixement, i com aquest plaer es comunicaria i s’estendria per tots els racons i les fibres més allunyades del nostre pobre cos! Quin plaer, amic Gabriel, en una època de racionalisme i d’ensopiment com és ara la nostra!(Riu.) Però, ja heu vist... No deixe de parlar... Ah, les paraules em perdran... (Mira novament el seu rellotge.) Gaudisc abans d’hora d’unes emocions que, pel moment, no he arribat ni tan sols a provocar en vós... (Pausa. Amb indiferència aparent.) Encara no m’heu dit si accepteu el meu joc...

GABRIEL (acabant per resignar-se a les extravagàncies de l’altre, una mica cansat): No us arribe a entendre, senyor, però si això us ha de fer feliç, estic disposat a representar per a vós el fragment de la vostra obra que m’encomaneu. Digueu-me, doncs, el que voleu que faça.(Mentre puja a l’escenari.) Us advertisc, tanmateix, que, sense cap mena de preparació, no em serà possible aconseguir el primer cop uns resultats massa reeixits, però, com que vós hi insistiu...

MARQUÈS: Oh, sí, insistisc, Gabriel... Insistisc... (Pujant apressadament ell també a l’escenari, i mirant-ho tot amb la màxima atenció.) Espereu... (Satisfet, en acabar el seu examen.) Sí... sí, està tot bé... (Baixa de l’escenari, agafa el llibre, l’obri per la pàgina corresponent, i apropant-se al prosceni, li’l dóna a GABRIEL.) M’interessa particularment aquesta escena...

GABRIEL (des de l’escenari, després de mirar-se ràpidament la pàgina del llibre): La mort...

MARQUÈS: Exactament.

<