Joan Fuster

JOAN FUSTER

Joan Fuster naix a Sueca (comarca de la Ribera Baixa), el 23 de novembre de 1922. Ha sigut un dels escriptors valencians més importans i un exemple d'inte·lectual compromés amb el país.

La seua obra (traduïda i estudiada internacionalment) i també la seua trajectòria cívica, han exercit una gran influència sobre la societat valenciana.

Va abandonar el seu ofici d'advocat per a dedicar-se a la escriptura i al periodisme. Inicialment va escriure poesia: Ales o  mans, Terra en la boca...;posteriorment textos de crítica literària: Antalogia de la poesia valenciana, Literatura catalana contemporània...I com assagista destaquen: Nosaltres els valencians, Diccionari per a ociosos, Combustible per a falles, El Pais Valencià...

Una part molt considerable de l'obra de Fuster tracta de temes relacionats amb el País Valencià i, més concretament, amb les seues peculiaritats socials, polítiques i culturals. És un conjunt d'escrits que naixen de la posició moral i política, compromesa, de l'escriptor amb la seua terra i amb el seu temps. Al llarg de la seua trajectòria intel·lectual ha de vèncer diverses adversitats: censura, hostilitats oficials i oficioses, falta de mitjans, absència d'ambient cultural propici, silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià. Als anys seixanta la seua obra esdevé més incisiva i polèmica, i es converteix en un intel·lectual d'incidència frondosa i eficaç. Col·labora a El Correo Catalán (1961-66). El 1962 publica Nosaltres els valencians, llibre essencial per conèixer la història, la cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencià, un autèntic revulsiu entre sectors immobilistes de la societat valenciana. 

Nosaltres els valencians és una de les obres més ambicioses de Joan Fuster, plena d'implicacions socials i polítiques, que expressen el seu ideari personal i el dels sectors en què ha influït. Fou premiada amb la vuitena Lletra d'Or i la seua projecció ciutadana fou enorme: es pot parlar d'un País Valencià d'abans i després de Nosaltres els valencians. Amb el temps, l'obra no ha perdut actualitat i continua essent un llibre imprescindible i, encara, polèmic. I, com sempre, és servit per la prosa amena i incisiva de l'extraordinari escriptor que fou Joan Fuster.

L'obra de Fuster, a més de ser diversa quant a temes, també ho és en tècniques i gèneres. Ha utilitzat sobretot la forma de l'assaig llarg (El descrèdit de la realitat, Les originalitats) però també l'aforisme (Judicis finals) i el dietari íntim (Indagacions possibles, Causar-se d'esperar). Dels escrits d'història i crítica literària cal destacar els estudis sobre sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Joan Salvat-Papasseit, Josep Pla i Salvador Espriu. Com a historiador de la llengua destaca la col·laboració en el segon volum de la Història de Catalunya.

El 1975 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. 

L'11 de setembre de 1981 el domicili de Fuster sofreix un atemptat amb bomba que causa importants destrosses a la biblioteca i a l'arxiu. 

Obres Destacades

Babels i Babilònies

A pesar de l'aparent fragmentació de l'obra, en aquest llibre es recull una sèrie de textos que tracten, amb l'agudesa típica de Joan Fuster, uns temes d'actualitat durant els anys seixanta i setanta —la violència, la tolerància, la revolució sexual, l'inconformisme, la moral, les modes, etc.—, però que continuen vigents. No debades el títol, Babels i Babilònies, fa referència al mite de la confusió, una confusió que amb els anys resulta més evident. Potser per això, aquest és un dels llibres d'assaig més reeixits i unitaris de l’autor.

Les originalitats 

És un dels primers llibres d'assaig publicats per Joan Fuster. Escrit precisament en la cruïlla en què va abandonar la poesia i es va lliurar definitivament al seu gènere més estimat, pot ser llegit com un intent de definir la figura de l'escriptor i de definir-se com a tal. Aquest breu però intens llibre parla de l'autoconsciència de l'escriptor, i de la manera en què les paraules són la terra de l'home: una reflexió constant al llarg de la seua obra.

Aforismes

Els aforismes pertanyen a un gènere literari arcaic que mai va deixar de fascinar Fuster. Aquesta obra escorcolla exhaustivament la producció fusteriana per a extraure'n el bo i millor d'aquestes petites fantasies verbals que encara avui són capaces de captivar-nos per al seua bellesa, originalitat, complexitat i diversitat ideològica. Aquestes càsules de doctrina —que, us advertim, creen addicció—, tracten tota mena de temes humans des d'una perspectiva sincera i, alhora, provocadora i divertida.

El descrèdit de la realitat

És un assaig de tema estètic, redactat en forma narrativa, com una mena de novel·la o crònica de l'evolució en la història de les arts plàstiques, del concepte de la realitat. Des del Giotto, que de petit sabia dibuixar una ovella copiant-la del natural, fins a la deformació sistemàtica –cubisme–, a la deturpació, per la introducció d'elements onírics, deformadors o insòlits –superrealisme– o a la negació total de la realitat, que és l'art abstracte, Joan Fuster traça en termes clars el canvi de mentalitat en l'esperit occidental. 

(Text de la contraportada) 

Nosaltres els valencians

Inspirat en Notícia de Catalunya, de Vicens Vives, en segueix una estructura paral·lela. Així, tracta dels "fets", les "indecisions" i els "problemes" que han configurat i configuren, el País Valencià. Enfocat des d'una perspectiva històrica, Fuster revisa críticament els tòpics heretats sobre "el fet valencià" i estableix com a element definidor la catalanitat del seu país, però remarcant, alhora, les diferències amb el Principat. 

"Nosaltres, els valencians va significar el redescobriment del País amb totes les contradiccions, les esperances frustades i les possibilitats de reconstrucció. Amb ell naix la nova consciència d'un País Valencià jove, crític i combatiu i el seu autor es converteix en el referent necessari de tot el que és progrés, cultura i esperança de futur. La seva significació històrica ha estat tan remarcable que es pot parlar des de la nostra perspectiva actual d'un abans i un després d'aquesta obra en qualsevol referència a la cultura i la consciència nacional del País Valencià." 

(Jaume Pérez Montaner: "Joan Fuster: l'home i la seva obra", dins Joan Fuster en els seus millors escrits. Barcelona: Miquel Arimany, 1982) 

Diccionari per a ociosos

"Ja des de la primera línia, vull desenganyar el lector respecte a l'abast del títol del llibre que té entre mans. La meva pretenció no ha estat —¿calia que ho digués?— la de confeccionar un 'diccionari'. Com en altres ocasions, em limito a reunir en volum una sèrie incoherent d'escrits, diversos en el tema i d'extensió desigual, catalogables dins el gènere literari de l''assaig'. En Figures de temps (Barcelona, 1957) i en Indagacions possibles (Ciutat de Mallorca, 1958) vaig utilitzar el sistema de presentar els meus papers en una ordenació cronològica, com a fulls de dietari, que de fet eren; en Judicis finals (Ciutat de Mallorca, 1960) vaig articular una petita col·lecció de residus aforístics en unes poques seccions, de relativa o remota unitat de contingut. Ni l'un procediment ni l'altre m'eren ara permesos. Els textos ací recollits daten d'èpoques molt disperses, i només a força de molta violència haurien tolerat una classificació per l'afinitat dels assumptes que hi tracto. Per això, doncs, i a fi de mantenir unes aparences qualssevol de regularitat, m'he decidit per una tercera solució, ben còmoda: la d'encapçalar cada nota amb una paraula clau, i disposar-les segons la gradació alfabètica d'aquestes paraules. El truc no és gens nou, naturalment; més aviat compta amb alguns predecedents il·lustres. Millor. De tota manera, per matisar l'índole del 'diccionari', i per reduir-ne tot presumpte ressò ambiciós, li arrodoneixo el nom amb una irònica indicació dels destinataris: 'per a ociosos'. Que el lector no s'ho prengui malament. Al capdavall, tampoc no serà cap mentida. Perquè ¿quan llegiria, sinó en una estona d'oci? D'altra banda, encara que els escriptors professionals afirmin que la literatura té unes finalitats excelses i transcendents, no hi ha dubte que també en té una altra de vulgar i efectiva: la d'omplir els ocis d'uns hipotètics lectors. Almenys, la mena de literatura que jo cultivo —literatura subalterna, marginal, d'anar per casa— no pot arrogar-se aspiracions de particular petulància. Són 'assaigs': poca cosa. Si, de vegades, presenten algun aspecte ampul·lós o doctrinari, és sense mala intenció: de fet, tracten problemes de cada dia —els meus, si més no—, precisament els mateixos que constituirien la matèria d'una conversa familiar, cordial, en el cas que el lector i jo ens trobéssim cara a cara i ell s'hi interessés. Espero que una cosa o altra li interessarà. Ja em dono per satisfet si no li frustro l'oci: si no li frustro del tot." 

(Joan Fuster: "Prefaci", dins Diccionari per a ociosos.) 

Final de Nosaltres els valencians:

''La Renaixença ha estat, socialment, un fracàs. Ha estat, de tota manera, un èxit. Si jo puc escriure avui aquest llibre, ¿no és perquè els poetes «de guant» i els 115 «d’espardenya» van fer llur feina, més bé o més malament, però positiva? I encara: jo, i els qui vénen darrera meu, ¿no som el testimoni d’una perduració i alhora d’una renovació «important»? No pas nosaltres, però tot allò que ens ha fet fer com som, és el que ara mereixeria d’ésser analitzat: deixem-ho per a la gent de les pròximes generacions.''

Fuster va rebre el Premi d'Honor de les lletres catalanes i el Premi de les lletres valencianes.

Fragment de l'obra Ales o mans:

Ara que véns primavera,

no t'estengues sobre mi:

nega'm la cançó lleugera,

la mà breu del gessamí;

passa, abandona'm açí,

com a un mort, com a una austera

pedra o a un arbre partit;

no esdevingues, primavera,

sang, sinó cendra, el meu pit,

que me'l vull suspés d'oblit!

AFORISMES DE JOAN FUSTER

Els desmemoriats sempre tenen la conciència tranquil·la.

Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.

No ho hem après; ens ho han inculcat.

Ah, si pogués triar les meues indignacions!.

Cinc sentits corporals. Demanem-ne més.

El que mana vol que els manats siguin dòcils. Hem de partir d’aquesta obvietat.

No val la pena ser orgullós: cansa molt, això.

Ten’s un cos: aprofita’l!

Digueu la veritat. Així us vengeu.

No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles.

Res no uneix tant com una bestiesa compartida.

Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria.

La joventut és una cosa de la qual cal usar i abusar: no som joves dues vegades.

Endevinar els amics: aquest és el secret.

Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.

Llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera.

Les idees, clares; els sentiments confusos.

Com que no m’atrevesc a dir el que pense, m’esforce a dir el que hauria de pensar.

Sóc un perpetu convalescent dels meus prejudicis.