Ser o no ser lector(e)s: Quim Monzó

Quim Monzó

(Imatge de olevisión.com)

Quim Monzó naix a Barcelona el 24 de març de 1952. Després d'estudiar a l'escola Massana, treballa com a grafista. Als anys setanta viatja a Cambotja i Vietnam, aleshores en conflicte bèl·lic, on exerceix com a corresponsal de premsa. L'any 1976 apareix la novel·la L'udol del griso al caire de les clavegueres, obra per la qual obté el Premi Prudenci Bertrana. Aquesta primera novel·la reflecteix l'experiència viatgera de l'autor. El primer llibre de relats que publica, Self-Service, és de l'any 1977 i està escrit conjuntament amb Biel Mesquida. Es tracta d'una barreja estilística que esdevé una càrrega contra les convencions narratives establertes en el moment.

Passats aquests inicis, Quim Monzó destaca, ben aviat, en el terreny del conte i la narrativa breu i, d'aquesta manera, de seguida obté un gran reconeixement de crítica i públic. L'any 1978 publica Uf, va dir ell i el 1980 apareix Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Amb aquest recull guanya el premi de la Crítica Serra d'Or del 1981, premi amb el qual també serà guardonat, el 1986, per l'obra L'illa de Maians, publicada l'any 1985. Amb El perquè de tot plegat (1993), l'autor guanya el premi ciutat de Barcelona del 1993 i, altre cop, el premi de la Crítica Serra d'Or 1994, premi que repetirà, encara, l'any 1997 amb Guadalajara, obra apareguda l'any 1996. A Vuitanta-sis contes, publicat el 1999, revisa i aplega els contes d'aquests cinc llibres. Per aquest recull obté el Premi Nacional de Literatura i la Lletra d'Or de l'any 2000. També és autor del llibre de narrativa El millor dels móns, publicat l'any 2001 i que inclou relats i una novel•la breu, i del recull de relats Mil cretins, que apareix l'any 2007.

Com a novel·lista, després de la seua primera publicació, la seua trajectòria segueix l'any 1983 amb Benzina i, posteriorment, amb La magnitud de la tragèdia (1989), novel·la amb la qual guanya el Premi de Novel·la El Temps.

Amb tot, el gènere que Quim Monzó ha desenvolupant de manera més extensa, juntament amb la narrativa breu, és el de l'article periodístic. Els seus articles apareguts -al llarg dels anys- en mitjans com Diari de Barcelona, Avui, El Periódico de Catalunya, El Món, El Correo Catalán, El País, Canigó o La Vanguardia han estat aplegats en nombrosos reculls. Així, les obres El dia del senyor (1984), Zzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No plantaré cap arbre (1994), Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998), Tot és mentida (2000), El tema del tema (2003) i Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (2010) són una mostra excepcional de la mirada crítica i irònica, sempre lúcida, de l'autor.

A més de la trajectòria com a escriptor pròpiament de creació, la traducció també és una tasca que desenvolupa a bastament durant tota la seua carrera. Ha traduït un bon grapat d'obres, especialment de l'anglès, d'autors com Truman Capote, Roald Dahl, Ernest Hemingway, Arthur Miller, J.D. Sallinger o Mary Shelley, entre d'altres.

D'altra banda, l'obra de Quim Monzó s'ha traduït a més de vint idiomes, una clara mostra del fet que es tracta d'un dels autors més representatius i de més repercussió de la literatura catalana contemporània.

El director Ventura Pons ha traslladat les seues històries al cinema amb les pel·lícules El perquè de tot plegat, de l'any 1994, i Mil cretins, del 2010. Ha estat guardonat amb nombrosos premis com la Lletra d'Or o el Premi Nacional de literatura catalana. L'any 2007 la cultura catalana va ser la convidada d'honor de la Fira del Llibre de Frankfurt i l'autor en va fer el discurs inaugural.

Selecció d'obres

Novel·la

L'udol del griso al caire de les clavegueres. Barcelona: Edicions 62, 1976.

Benzina. Barcelona: Quaderns Crema, 1983.

La magnitud de la tragèdia. Barcelona: Quaderns Crema, 1989.

Narrativa

Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Barcelona: Quaderns Crema, 1980.

Tret de Préssec de poma (que fou escrit l'estiu de 1978 i publicat al número u de la segona època de la revista Quatre Gats —setembre de 1978), els altres contes han estat redactats de la tardor de 1979 al febrer de 1980.

L'illa de Maians. Barcelona: Quaderns Crema, 1985.

Era situada just enfront del barri barceloní de Ribera, quan la línia de costa —a l'època de Jaume I— era aproximadament on avui hi ha la plaça de les Olles i el carrer del Bonaire, o —a l'època d'Alfons el Magnànim— al llarg de l'actual avinguda del Marquès de l'Argentera. Es considera que a mitjan segle xv tenia una grandària, potser, com la meitat de la Barceloneta d'ara. A mesura que la terra va anar guanyant espai al mar —gràcies als al·luvions dels rius Besòs i Llobregat, i a la dinàmica litoral de sediments— l'illa de Maians va quedar, primer, unida a la ciutat pel moll de la Santa Creu i, finalment, integrada en terra ferma. Sembla ser que el límit més pròxim a la costa era, més o menys, l'actual carrer de la Maquinista.

(De la contracoberta de L'illa de Maians. Barcelona: Quaderns Crema, 1985).

El perquè de tot plegat. Barcelona: Quaderns Crema, 1993.

Els trenta relats que integren aquest nou recull de Monzó es complementen els uns als altres per formar un tot que ens mostra amb precisió l'eterna incertesa humana. En El perquè de tot plegat els recursos sintètics de Monzó arriben al seu màxim de puresa: aparentment simples i esquemàtics, són una exhibició enèrgica de mestria. La mateixa mestria que ha fet que les crítiques literàries sueca, francesa i americana coincideixin a emparentar Monzó amb Kakfa, Borges i Rabelais. The New York Times ha lloat «la qualitat de la seva imaginació, intermitentment lírica i visionària». Aftonblaet d'Estocolm afirma que, «sense cap mena de dubte, Monzó és una de les propostes més interessants de l'arbre genealògic de la narrativa europea contemporània».

(De la contracoberta d'El perquè de tot plegat. Barcelona: Quaderns Crema, 1993).

Vuitanta-sis contes. Barcelona: Quaderns Crema, 1999.

Selecció de textos

La dona que ara està prenent un gelat de vainilla en la primera taula d'aquest cafè ho ha tingut sempre molt clar. Cerca (i cercarà fins que ho trobe) el que ella crida un home de debò, que estiga per la labor, que no perda el temps en detalls galants, en gentileses inútils. Vol un home que no pare esment al que ella puga explicar-li, posem, en la taula, mentre mengen. No suporta als homes que intenten fer-se els comprensius i, amb cara de angeles, li diuen que volen compartir els problemes d'ella. Vol un home que no es preocupe pels sentiments que ella puga tenir. Des de púber va fugir dels pipiolos que es passen el dia parlant-li d'amor. D'amor! Vol un home que mai parle d'amor, que no li diga mai que la vol. Li resulta ridícul, un home amb els ulls enamorats i dient-li: "Et vull". Ja li'l dirà ella (i li'l dirà sovint, perquè ho voldrà de bo de bo), i quan li l'haja dit rebrà complaguda la mirada de compassió que ell li dirigirà. Aquesta és la classe d'home que vol. Un home que en el llit la use com li vinga de gust, sense preocupar-se pel que li vinga de gust a ella, perquè el plaure d'ella serà el que ell obtinga. Gens la saca més de polleguera que un d'aqueixos homes que, en un moment o un altre de la còpula, s'interessen per si ha arribat o no a l'orgasme. Açò sí: ha de ser un home intel•ligent, que tinga èxit i amb una vida pròpia i intensa. Que no estiga pendent d'ella. Que viatge, i que (no fa falta que ho faça molt a d'amagat) tinga altres dones a més d'ella. A ella no li importa, perquè aqueix home sabrà que, amb una simple xiulada, sempre la tindrà als seus peus per al que vulga manar. Perquè vulgues que la mane. Vol un home que la passe per l'adreçador, que la domine. Que (quan li done la gana) la grapege sense miraments davant de tothom. I que, si per aqueixes coses de la vida ella té un accés de pudor, li estampe una bufetada sense pensar si els estan mirant o no. Vol que també li pegue a casa, en part perquè li agrada (gaudeix com una boja quan li peguen) i en part perquè està convençuda que amb tota aquesta oferta no podrà prescindir mai d'ella.

(La submissió)

—És que estic tot ple de sang, senyor.

—Ja ho veig. I també veig com estàs deixant el parquet. Per no parlar de la camisa, i de l’americana. Ja saps que m’agrada que l’uniforme estigui sempre impecable. Però d’això en parlarem després. Ara vés a recepció i demana al senyor Manolo el pal de fregar i una galleda d’aigua, i procura no anar regalimant sang per tot el passadís, que també l’hauràs de netejar.

Quim Monzó. Mil cretins. Barcelona : Quaderns Crema, 2007

–No el deixa tranquil ni un moment, ¿oi? Si el veu tot sol, fumant, prenent la fresca, lle¬gint el diari, estudiant, mirant el programa de televisió que més li agrada, el que sigui, immediatament se li estira al damunt i comença a fer¬-li magarrufes.

–A més, si no estàs del tot per ella es pensa que fa nosa i es posa d’aquella manera que es posa. Per això, tot i que sé que no hi tinc cap dret, vull demanar-li un favor: parli amb ella, munti-li una escena de gelosia, amenaci-la. El que sigui. Qualsevol cosa perquè no ens vegem mai més.

–¿De debò vol treure-se-la del damunt?

–Sí, sisplau.

–Res més fàcil. Faci com jo. Deixi de defu¬gir-la, no s’amagui, sigui amable, tendre, consi¬derat. Estigui més per ella que no pas ella per vostè. Truqui-li, digui-li que l’estima com mai no ha estimat. Prometi-li que li dedicarà la vida sencera. Casi-s’hi.

Quim Monzó, El perquè de tot plegat. Barcelona: Quaderns Crema, 1993

Carregada amb tres bosses, l’Helena feia el mateix recorregut d’abans però a l’inrevés. L’Heribert la seguia a una certa distància. Havia visitat una pastisseria, una botiga de robes i una llibreria, i a cada un dels llocs havia estat prou poc temps com per haver-li resultat impossible de ser amb cap amant, per molt diligents que tots dos fossin.

L’Helena buscà les claus a la butxaca de l’abric. L’Heribert la mirava de lluny i, quan la va veure entrar a casa, anà a donar un tomb, per no entrar-hi de seguida. No tenia ganes de caminar. Dubtà si entrar en una taverna. A la fi es decidí. Era mig buida, amb parets de fusta i miralls, no pas fosca sinó escassa de llum. S’assegué en un tamboret, es recolzà a la barra i, a l’hora de demanar, recordà que feia relativament poc temps (¿avui?, ¿ahir?: no tenia ganes d’escalfar-se el cervell per recordar exactament quan) havia tingut problemes de tria a l’hora de demanar de beure, en un altre bar ben diferent d’aquell; ara no volia que se li repetís la situació. Per això, quan el cambrer li va preguntar què volia, de seguida buscà a què aferrar-se i, en veure els mànecs de la cervesa a pressió, se sentí salvat.

Quim Monzó, Benzina.

Selecció d'imatges