Vicent Andrés i Estellés

                           VICENT ANDRÉS I ESTELLÉS

1.BIOGRAFIA

Vicent Andrés i Estelles va nàixer a Burjassot al 4 de Setembre de 1924. Va viure episodis tràgics a la seua vida, com la Guerra Civil Espanyola i la mort de familiars en aquesta. La Guerra Civil va marcar la seua obra, posant a la mort com un tema recurrent. Als llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seua infantesa. Durant tot aqueix període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia.

Va passar la seua joventut a la ciutat de València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta. Els autors que més l'influïren en aquesta etapa van ser Pavese i Walt Whitman; i en Baudelaire català, Verdaguer, Carner, Riba, Neruda.

Amb dihuit anys va publicar el seu primer article al diari Jornada i, a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursà la carrera com a becat; tres anys després féu el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias. Establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.

El tema de la mort en les seues obres augmentà en 1955 quan va casar-se amb Isabel, i un temps després van tindre una filla, que morí als quatre mesos. Així ho reflecteix en les seues obres Coral romput, La Primera Soledad i La Nit.

Quan es jubilà als cinquanta-quatre anys, va tindre molt de temps per a dedicar-se a la seua obra i al que més li agradava, escriure. Durant uns anys es traslladà a viure a Benimodo (la Ribera Alta), i combinà la poesia amb la prosa.

En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre.

Vicent Andrés Estellés morí el 27 de març de 1993, als 68 anys, a la ciutat de València.


2. OBRA

Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries.
Els temes centrals de la seua obra són la mort, el sexe i la pàtria.

Algunes de les seues obres obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià.

Les primeres publicacions són Ciutat a cau d'orella (1953), La nit (1956), Donzell amarg (1958), i L'amant de tota la vida (1966), que només són un menut recull de tot el que havia escrit fins a eixe moment.

A partir dels anys setanta, publica Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971) i L'inventari clement (1971). El 1971 publicà dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys i Llibre de meravelles, potser la seua obra més coneguda.

A partir d'aqueix moment comença a ser reconegut i es publica la seua obra completa, que inclou Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (1979), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981) amb -de nou- Coral romput, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).

De la seua prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), l'obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i les seues memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988).

Llibre de meravelles. (1971)

Vicent Andrés Estellés presenta a Llibre de meravelles una visió real entre crua i meravellosa del seu país en una època molt concreta de la vida del poeta: la guerra i la dura postguerra. És un recorregut per la València que el poeta ha conegut, amb noms i llocs coneguts per tothom, per la gent del poble, sobretot, perquè ell, amb la seva poesia, vol arribar a aquest poble, vol arribar a ser poble. Les coses petites de cada dia, tan importants, els racons amagats, els secrets prohibits... València.

Mural del País Valencià.

El Mural està integrat per seixanta llibres, on el poeta evoca personatges històrics, situacions històriques, la geografia, la naturalesa, els rius, els productes del País Valencià, en fi, tot el "món" valencià. (...) per primera vegada ha arribat al tema de l´alegria als seus versos, i "canta" amb una alegria desesperada (...). Quan de veritat va començar a escriure'l va ser el 22 o el 23 de novembre de 1975. Per això, possiblement l'alegria. 

Tots els pobles valencians -i n'hi ha més de cinc-cents- són cantats pel poeta en una obra destinada a tenir un abast popular poc habitual. Es va anar configurant com la cantata dels pobles, de tots els pobles del País Valencià units en l'alegria d'un futur que s'endevinava joiós després de la mort de Franco. 

Va començar a publicar fragments del Mural del País Valencià a partir del 1978. 

3. FRAGMENTS DE LES SEUES OBRES


El Coral Romput

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d'infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d'una certa grogor de pianos usats,
mentrestant la humitat amera l'empedrat
-hi ha fulles de lletuga espargides per terra-,
la conca entre les cames, el rosari en família,
la corda de l'escala -el carrer de la Mar,
el carrer del Miracle- i la filla major
brodant inicials conjugals al coixí,
l'avi de cos present entre quatre brandons,
els corcons de la taula.

                                                                               

La Nit

I llavors, Déu li va donar
la Vida a l'home,
i era tan bella i delicada
que l'home no sabia
què fer amb ella
i sols era feliç dormint.
Al dematí, però,
tornava la congoixa
i li venia aquell
desig enorme de plorar,
i duia als seus braços la Vida
com qui duu un nen de bolquers,
com qui duu un setrill de nitroglicerina...
De vegades la duia com si fos un real
i volia amostrar-la,
però tots en tenien i no li feien cas,
i callava, tristíssim...
¿Ja t'has menjat el berenar?

                                                                                         
                                                                         

Els Amants 

La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Assumiràs la veu d'un poble

Assumiràs la veu d'un poble

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,                  

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,            

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.                

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.                

Deixaràs de comptar les síl·labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,                

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula                      

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.                

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s'és poble.              

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Llibre de meravelles.

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER

Homenatge a José Martí 

Ella tenia una rosa, 

una rosa de paper, 

d'un paper vell de diari, 

d'un diari groc del temps. 

Ella volia una rosa, 

i un dia se la va fer.  

Ella tenia una rosa, 

una rosa de paper. 

Passaren hivern i estiu, 

la primavera també, 

també passà la tardor, 

dies de pluja i de vent. 

I ella tenia la rosa, 

una rosa de paper. 

Va morir qualsevol dia 

i l'enterraren després. 

Però al carrer on vivia, 

però en el poble on visqué, 

les mans del poble es passaven 

una rosa de paper. 

I circulava la rosa, 

però molt secretament. 

I de mà en mà s'hi passaven 

una rosa de paper. 

El poble creia altra volta 

i ningú no va saber 

què tenia aquella rosa, 

una rosa de paper. 

Fins que un dia d'aquells dies 

va manar l'ajuntament 

que fos cremada la rosa, 

perquè allò no estava bé. 

Varen regirar les cases: 

la rosa no aparegué. 

Va haver interrogatoris; 

ningú no en sabia res. 

Però, com una consigna, 

circula secretament 

de mà en mà, per tot el poble, 

una rosa de paper.

Fonts:

http://bibliolectures.blogs.upv.es/2008/12/26/carta-als-reis-per-mi-un-de-vicent-andres-estelles/

http://www.escriptors.cat/autors/andresv/pagina.php?id_sec=377

http://es.wikipedia.org/wiki/Vicent_Andr%C3%A9s_Estell%C3%A9s

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/entretants/popup/assumiras.htm