Vicent Borràs
Vicent Borràs (Algemesí, la Ribera Alta, 1962) llicenciat en Filologia Catalana (1986) per la Facultat de Filologia de la Universitat València ha treballat de professor de llengua i literatura en diferents instituts de Batxillerat i Secundària.
És un dels representants de la narrativa valenciana actual.
Es donà a conéixer com a escriptor quan el 1995 va guanyar ex-aequo el Premi de Narrativa Modest Sabaté Vila de Perpinyà amb Sala d'espera (Bromera, 1996). Es tractava d'una obra que arreplegava un conjunt de relats autònoms, on s'entrecreuaven personatges i situacions que configuraven una teranyina cosida per una veu de narrador còmplice i irònica. Un d'aquells relats va ser inclòs a l'antologia preparada per Francesc Calafat El conte a València (Edicions de la Magrana, 1999). A Sala d'espera han seguit altres obres narratives que han tocat diferents pals temàtics i genèrics (novel·la en forma de dietari, novel·la d'ambientació històrica, novel·la juvenil...) i ha reincidit en els relats amb Lennon i Anna, un altre aplec de relats cosits per un mateix perfum musical i temàtic. L'any 2006 va participar en la 1a campanya Llegir en Valencià amb el llibret Paradís en Blanc i negre. Forma del col·lectiu literari Unai Siset, autor del llibre Subsòl.
D'altra banda, ha col·laborat en diferents mitjans de premsa escrita i revistes (El Temps, L'Illa, Levante-EMV, Las Provincias...) amb articles i ressenyes. Vinculat des dels inicis a Edicions Bromera, ha estat membre del consell assessor i del consell de redacció de la revista L'Illa.
Així mateix, és autor d'estudis introductoris d'obres narratives (Barroca mort de Vicent Escartí, El soldat desconegut de Miquel Ferrà o Ribera de Josep Lozano), pròlegs i altres textos paraliteraris. Ha participat en diferents col·loquis, congressos, encontres, taules rodones...
També és autor de materials didàctics per a l'ensenyament de la llengua i la literatura.
Obres
És un conjunt de relats autònoms, on alguns personatges s'entrecreuen per teixir una teranyina que atrapa el lector entre la realitat i la ficció. Històries que comparteixen una veu de narrador àgil, còmplice, irònica i sempre amb un humor subtil. Un lligam temàtic recorre el llibre: la complexitat de les relacions comunicatives entre els humans que transitem per aquest final de mil·lenni entre silencis i paraules, com per una sala d’espera.
Notes finals. Alzira: Edicions Bromera, 1996
La desaparició i possible mort d’una alumna és el resultat d’un procés kafkià ordit, de la nit al matí, contra Bernat Bonet, el nou professor interí de l’institut. Ell apareix com a principal sospitós, i haurà d’acarar en solitud l’infern de ser-ne acusat, perquè ningú no l’havia advertit que, en situacions crítiques, és necessari tenir cura de les paraules que escrivim al nostre dietari per tal d’evitar que ens comprometen en excés.
Per damunt de la intriga gairebé policíaca, a Notes finals plana la mirada íntima i personal sobre el microcosmos que és un centre d’ensenyament. Amb referències literàries a Kafka, Pla o Nabokov, l’autor ret petits homenatges, més o menys explícits, a personatges emblemàtics de la nostra cultura, alhora que insinua algunes de les misèries endèmiques que ens caracteritzen. Una novel·la no exempta d’humor ni d’ironia, però tampoc de lirisme, en unes pàgines sentides que, de sobte, es poden tornar angoixoses.
L'últim tren. Alzira: Edicions Bromera, 2001. Premi Joanot Martorell de Narrativa de Gandia, 2000.
Com poden unes morts de fa segle i mig suscitar l’insomni d’uns passatgers que creuen les nits en un modern tren de rodalia? Quina relació guarden aquells fets amb ells i amb els orígens de la via fèrria per on transiten? Delfina agafa el tren cada nit i es desplaça al poble d’on prové la seua família per vetlar una senyora centenària. El trajecte cap al sud de València és sobretot una excursió al passat recent de Delfina i als escenaris d’un altre temps més remot. Aquests viatges nocturns ens narren els avatars que envoltaren la construcció del traçat de la via: un repertori de passions i drames humans en què la traïció, l’amor, l’amistat, els interessos econòmics i la conxorxa són tan presents com universals.
Vicent Borràs ens convida a endinsar-nos en una història intrigant que avança a un ritme gairebé cinematogràfic. Aquesta novel·la és per damunt d’etiquetes, una mostra excel·lent de la narrativa actual.
Marc es veu obligat a passar l’estiu a Penyalfort, un poblet que no apareix ni als mapes, lluny dels seus amics. És un primer pas per a l’exili definitiu: al setembre haurà de marxar a viure a París amb el seu pare i Michelle. Sembla que tot li va en contra. Però el que Marc ignora és que a Penyalfort trobarà, a més d’una pistola i d’unes inquietants matrícules de cotxes, molts motius per a recordar aquells dies. Allà descobrirà més coses sobre el seu passat i viurà, per primera vegada, l’amistat vertadera i la proximitat de la mort.
Paradís en blanc i negre. Alzira: Fundació Bromera per al foment de la Lectura, 2006
La vida d’Anna s’entrellaça amb la de John Lennon a través de les cançons, de la música i del tràgic assassinat de l’artista, que va marcar tota una època. Una ombra, la del músic anglés, es projecta sobre la majoria dels personatges: Eva, Raül, Cristina, Gabriel, Martí... tots van ser adolescents durant aquests anys, i tots van viure l’amor i el desamor amb la intensitat de la joventut, mentre el món canviava per sempre al seu voltant. Quan, anys després, retornen els records d’aquesta època, comprovaran com era de certa la frase del cantant de Liverpool: «La vida és allò que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans».
Primavera encesa. Alzira: Edicions Bormera, 2014. Premi Blai Bellver de Narrativa de Xàtiva, 2013
Les mirades d’Àngel i de Nada es troben enmig d’una multitud d’estudiants perplexos davant les porres i el soroll, intimidats per l’helicòpter de la policia que sobrevola els seus caps. Són mirades carregades de reivindicació i de por, però també d’emoció i, sobretot, de futur. La «primavera valenciana» acaba d'esclatar, prompte es produiran les càrregues policials que –lluny de silenciar la veu d’uns joves que protestaven per les retallades en educació– van ser el germen d’un episodi colpidor que va sacsejar la consciència social, que reclamava canvis.
Aquesta novel·la critica l'actuació "desmesurada" de la policia i del Govern valencià en la Primavera Valenciana i destaca que és una història on "l'empatia està més del costat dels estudiants''.
Àngel i Nada es troben en una protesta estudiantil just abans que esclat la «primavera valenciana» a partir de les càrregues policials amb què es va tractar de silenciar la veu de l'alumnat de l'Institut Lluís Vives. A través de fragments de vides aparentment deslligades, esdevenim testimonis de la crònica d'uns dies que han quedat marcats en la nostra història i que van sacsejar la consciència social demanant un canvi.
OBRES COL·LECTIVES:
· El conte a València (Antologia) (Edicions de la Magrana)
· Subsòl d'Unai Siset (Bromera, 2010)
Una instantània capturada al metro de París es converteix en el pretext per a endinsar-nos en la intimitat d’alguns dels rostres que hi apareixen, aliens a les històries que amaguen la resta de companys de viatge. A través d’aquests relats, coneixerem les passions i les vides internes, les frustracions i les desesperances, els secrets i els somnis d’aquestes persones que, gràcies al doble objectiu de la fotografia i de l’escriptura, han esdevingut personatges.
Basades en la força de la imatge i de la paraula, aquestes narracions ens revelen una trama tan intrigant com de diversa és la personalitat d’Unai Siset, de qui podem assegurar que li agrada fer fabulacions, inventar-se altres vides per a després escriure-les. És per això que la lectura del llibre que teniu a les mans es fa més interessant: què oculten els rostres que poblen la fotografia de Peter Turnley? Vols baixar tu també al subsòl?
A partir d’una fotografia del metro de París, set escriptors de renom, agrupats sota el nom d’Unai Siset, es plantegen el repte d’escriure un llibre conjunt.
Traducció al lituà:
· "Pralaimejimai" dins Po siaurés dagnum V (Europos literaturos dienu 2009)
Fragments:
EL PRIMER MORT
Respira. Té fam. Veu una poma. No sap que és una poma, per això primer l’olora. Se la refrega pels llavis. Li pega un mos. Mastega. Engul. Se la menja. Encara té més fam. Se’n papa una altra. Mira l’arbre, reconeix la pomera. Detecta l’horitzó. Alguna cosa es belluga. La veu. Ella camina. També mira. L’olfacte es posa en guàrdia. S’apropen. S’allunyen. S’oloren a distància. S’observen. Es tornen a apropar. Es toquen. Es reconeixen semblants. Fan una ganyota que sembla un somriure. Copulen. Com gossos, follen. Ell torna a menjar-se una poma. Ella l’imita. Carden de nou. En acabat, sense torcar-se,
cadascú pega cap a un lloc diferent.
Les coses de la natura passen. El ventre creix. Amb un plor naix el fill.
Pare, mare i fill han eixit de cacera, persegueixen una rabosa. La rabosa, hàbil, els ha despistat. La mare baixa cap avall seguint el curs del riu. El fill, amb els seus pocs anys (no en sabem quants, perquè encara no han aprés a comptar el temps), segueix el pare riu amunt. Ara plou. Estan alts i no hi ha quasi arbres on arrecerar-se. Es refugien de la pluja davall d’una gran roca que els fa d’aixopluc. La mare és a dins de l’espés bosc i no arriba a mullar-se. Un fort tro obri la porta a una pluja intensíssima i a una fúria desbocada de llamps i trons. Pare i fill, des del seu refugi, atònits contemplen l’espectacle de la pluja. Les descàrregues lluminoses i sonores cauen cada vegada més a prop. La rabosa, alterada, ix del seu cau i travessa el camp de visió del fill. Sense pensar-ho el fill ix de l’amagatall a la percaça de la rabosa. Un llamp implacable li cau al damunt. El tomba a l’acte. El pare, encuriosit davant l’esdeveniment inesperat, camina directe cap al seu fill.
Continua plovent. El jove no es mou. El pare el sacseja. Res. El torna a sacsejar més fort. Res tampoc. Ara, amb violència, li dóna uns colps per tot el cos. El fill no respon. La pluja no cessa. El pare no ha vist mai un mort, creu que el fill dorm profundament. El sacseja una altra vegada. Res. S’espera. Passa un temps. La pluja amaina. El toca, no es mou tampoc. El fill va gelant-se. El mira. Està rígid. Està gelat. Està mort.
Agafa a plom aquell cos, com un sac de plom. Se’l carrega en braços. Remunta la muntanya. Arriba dalt de tot. Amb la mirada localitza una pedra gran i plana. Diposita amb delicadesa el cos. Baixa de la muntanya. Arriba al riu. Veu la mare. Amb la mirada, la mare l’interroga. Com pot comunica que anant darrere la rabosa, el fill ha trobat una criatura semblant. Que s’han olorat, que s’han apropat. Que s’han menjat unes pomes. No li diu res del tro, no li conta res del llamp, no li explica res del cos gelat i immòbil. És la seua primera mentida. És, de fet, la primera mentida. La mare somriu. Ell fingeix que també.
Aquella nit, per primera vegada, i amb la lluna vigilant, fan l’amor. En acabat, ell parla del llamp i el tro. L’endemà, amb l’eixida del sol, agafen aquell cos mort. El primer mort. El seu fill. El soterren. Recorden, per primera vegada. Ploren.
Lennon i Anna
No era un dia normal. Marc ho va pressentir a penes despertar-se. Era 31 d’agost i era el seu últim dia a Penyalfort. L’endemà marxava. París i una nova vida l’esperaven. La piuladissa d’ocells el va deixondir. Se sentirien a París, els ocells? Ell no els sentia al seu pis d’Algemesí. En aquell instant va recordar el seu primer despertar de l’estiu a Penyalfort amb tanta llum i amb la cridòria dels ocells a què no estava habituat. Els últims dies passats, des de l’incendi del cotxe del carnisser i les revelacions sobre la mare, Marc els havia aprofitat al màxim i va intantar estar sol el mínim temps possible.
Els silencis de Marc
DIJOUS DE MATÍ
xxx. la notícia. Les retallades al sistema educatiu propicien que enguany el carnestoltes siga l’escenari triat pels centres escolars valencians amb el propòsit de continuar les reivindicacions per un sistema educatiu de qualitat. Els participants en les cercaviles aniran vestits de negre o amb bosses de fem on apegaran missatges reivindicatius. També portaran perols i xiulets. A les cinc i mitja es concentraran al davant dels centres, on es llegirà un manifest de protesta per la «nefasta gestió dels polítics dels diners públics i contra les contínues retallades, davant les greus mancances i les poques perspectives d’inversió en educació, sanitat i altres serveis públics», segons s’explica des de la coordinadora de les ampa de la ciutat.
D’aquesta manera, les escoles públiques fan una crida a totes les famílies de València perquè participen en el carnestoltes reivindicatiu amb l’objectiu que s’escolten les proclames del col·lectiu.
Primavera Encesa
Webgrafia
http://www.bromera.com/
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.