Ser o no ser lector(e)s: Àngel Guimerà

Àngel Guimerà

Àngel Guimerà i Jorge naix a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845. Esdevé cèlebre pels seus treballs com a dramaturg, poeta i eminent orador polític.

El 1870, la família es trasllada a Barcelona i Guimerà entra en relació amb l'agrupació La Jove Catalunya i publica la primera poesia El rei i el conseller, a la revista La Gramalla. Aquest mateix any, assisteix per primera vegada a la festa dels Jocs Florals. El 1871 és un dels fundadors del setmanari La Renaixensa, que, posteriorment, ja convertit en diari, dirigeix fins al 1874.

El 1875 obté un accèssit als Jocs Florals amb Indíbil i Mandoni i l'any següent guanya la Flor Natural amb Cleopatra; el 1877 guanya alhora la Flor Natural, l'Englantina i la Viola, per L'any mil, "El darrer plany d'en Claris i Romiatge, respectivament, i és proclamat Mestre en Gai Saber. Bona part de la seues producció poètica és recollida en un volum el 1887, amb pròleg de Josep Yxart i dibuixos de Josep Lluís Pellicer i Antoni Fabrés. El 1920 publica el Segon llibre de poesies, amb pròleg de Lluís Via.

Atret pel teatre, el 1879 estrena la seues primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia, seguida, el 1883, de Judith de Welp, obres que se situen dins la tradició del romanticisme històric.

El 1886 estrena El fill del rei, que el consagra com a autor teatral i li obre les portes dels escenaris estatals. Dos anys després, Mar i cel, que obté un èxit sense precedents, és traduïda a vuit idiomes i inicia la projecció internacional de l'autor. Aquesta obra inaugura l'etapa de plenitud de Guimerà, que s'estén fins al 1900, i durant la qual estrena les seues obres més representatives: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900), repetidament portades al cinema, i que recullen amb trets realistes els conflictes i els personatges de la Catalunya coetània. Les tendències romàntiques s'hi mostren ja més matisades i s'hi fa constància de les inquietuds socials de l'autor.

El 1889 presideix els Jocs Florals de Barcelona i és elegit president de la Lliga de Catalunya.

Altres obres escrites durant aquests anys, d'una qualitat desigual, són Rei i monjo (1890), La boja (1890), L'ànima morta (1892), Jesús de Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895) i Mossèn Janot (1898).

A partir del 1900 intenta connectar amb els nous corrents sense tenir en compte, com diu Carme Arnau, que "amb el seu esforç, ha assolit una personalitat i una universalitat indiscutibles". En aquesta nova etapa escriu drames realistes i cosmopolites, d'escassa autenticitat, que assenyalen una ràpida davallada en la seues producció: Arran de terra (1901), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902), La Miralta (1905), entre d'altres.

Malgrat tot, produeix encara obres de qualitat, com ara Sol, solet (1905), amb què retorna al drama realista de temàtica rural, i L'aranya (1906), d'arrel naturalista. Els gustos modernistes s'evidencien en La Santa Espina (1907), La reina vella (1908), Titània (1910), Sainet trist (1910) i La reina jove (1911).

Després d'uns quants anys de silenci, reprèn la seues activitat amb Jesús que torna (1917), condemna no argumentada de la guerra, i Indíbil i Mandoni (1917), que recupera la temàtica dels anys de joventut.

Els darrers anys del segle XIX, Guimerà ha assolit el cim del seu prestigi. Té un paper important en la política del moment: és portador del Memorial de Greuges a Madrid, intervé en l'Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (26 de març del 1892), és elegit el 1894 president d'aquesta entitat i presideix també l'Assemblea de Balaguer. Com a president dels Jocs Florals, el 1892, començar el seu discurs amb "Catalunya no ha mort", que és àmpliament comentat per la premsa de l'època i que té un fort ressò popular. És elegit president de l'Ateneu Barcelonès (1895), on pronuncia en català, fet insòlit a l'època, el seu discurs inaugural. Els seus discursos polítics, pronunciats arreu de Catalunya, són recollits en el volum Cants a la pàtria, publicat el 1906 i dedicat al seu amic Pere Aldavert.

Mor a Barcelona, al seu domicili del carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924. Deixa inacabat el drama Per dret diví, que completarà i estrenarà Lluís Via el 1926.

Teatre

Mar i cel [tragèdia en tres actes i en vers]:

"Amb Mar i cel Guimerà inicià una clara aproximació a un cert col·loquialisme en els diàlegs i a una estructuració més continguda. L'autor deixava en un primer terme la tragèdia amorosa dels protagonistes i hi afegia el tema del desarrelament que ja era perceptible en obres anteriors, però que hi agafava una formulació més definida i apuntava a versions posteriors. Consolidava, doncs, uns eixos temàtics que esdevindrien recurrents a la seva producció: a) la impossibilitat d'assolir el desig amorós en un entorn sempre hostil i, b) l'exili dels protagonistes a qui l'amor promet el retorn a una arcàdia inexistent, i que són, per tant, víctimes d'un món advers."

(Ramon Bacardit: "L'evolució d'un dramaturg", dins Guimerà. 1845-1995. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1995).

Terra baixa [drama en tres actes i en prosa]:

És el drama més representat i traduït de la dramatúrgia catalana.

Manelic, el protagonista, ha esdevingut un prototip, i encarna l'home simple i pur, el pastor de la terra alta. Casat amb Marta, es rebel·la contra el poder de Sebastià, terratinent, i acaba per matar-lo i retornar a la muntanya amb la seva dona, allà on l'engany i la traïció no són possibles. Marta és un personatge típicament guimeranià, un ésser desarrelat i desvalgut, que adquireix consciència de la seva personalitat així que posseeix una cosa seva: Manelic. Escrita en prosa, l'obra no tingué la confiança del seu autor, i per aquest motiu fou estrenada en traducció castellana, a Madrid, per la companyia Guerrero-Mendoza, el novembre del 1896. L'estrena en català tingué lloc a Tortosa el 8 de febrer de 1897 per la companyia de Teodor Bonaplata, si bé fou Enric Borràs el qui difongué el drama. Ha estat traduïda als principals idiomes, se n'han fet versions operístiques i ha estat portada repetidament a la pantalla a diversos països.

(Font: Gran Enciclopèdia Catalana)

Fragment de l'obra Mar i Cel:
SAÏD, BLANCA, FERRAN, CARLES, MALEK, JOANOT, HASSÈN, OSMAN, MAHOMET, i altres pirates. Al crit de Saïd se presenten precipitadament, invadint l’escena.

SAÏD: Minyons! Tothom ací! Deixeu les veles i el timó: veniu tots! Mireu-los ara: mireu los cristians; fregueu ses robes; flaireu sa carn! Són los botxins que un dia delmaren nostra raça! Avui, mireu-los: se befen de nosaltres; nos escupen amb sa bava apestosa, els miserables!
MALEK: Doncs revenja’t en ells. Jo vull la vida del patró!
MAHOMET: La dels dos!
JOANOT (volent contenir a SAÏD): Atura’t!
BLANCA: Pare!
SAÏD: Som cans per ells? Doncs com a cans de presa!
JOANOT (tractant de contenir als pirates): Valen or!
SAÏD: Mare: aquí ja et sento!
MALEK: Morin!
JOANOT (a Saïd): Disposa!...
SAÏD: D’esta gent?
BLANCA: Pietat!
SAÏD: Preneu-los.
JOANOT (amb molta energia, procurant contenir als pirates): Jo sol!
SAÏD: No hi ha pas reixes; fills: són vostres!
(Hi ha algun pirata de part de Joanot. Volten tots, barallant-se, a Carles i Ferran, i se’ls emporten escala amunt entre el desgavell i la cridòria.)
BLANCA: Ah!
OSMAN: Morin!
JOANOT (lluitant): Só el segon!
CARLES: Filla!
BLANCA: No!
FERRAN: Feres!
JOANOT (des de dalt de l’escala): A mi!
(Desapareixen tots arremolinats.)

Àngel Guimerà, Mar i cel. a Teatre. Barcelona: Edicions 62, 1979, p. 56-59.