Carme Riera

Carme Riera

Carme Riera Guilera va nàxer a Palma (Mallorca), el 1948.

El 1968 es va traslladar a Barcelona, on es va llicenciar en Filologia Hispànica. El 1974, amb la narració curta Te deix, amor, la mar com a penyora, va guanyar el premi de narració curta Puig i Llensa, de la revista "Recull de Blanes", que va donar títol al seu primer aplec (1975). Va seguir un segon volum de narracions, Jo pos per testimoni les gavines (1977). 

La seua primera novel·la, Una primavera per a Domenico Guarini, va guanyar el premi Prudenci Bertrana de novel·la, 1980 i va tenir una acollida favorable, tant de públic com de crítica. L'any següent, amb Epitelis tendríssims va fer incursió en el gènere eròtic. 

Els premis es van anar succeint. Va obtenir el Ramon Llull per Joc de miralls (1989). Però l'obra més guardonada ha estat la novel·la històrica que narra el procés que van patir els jueus conversos mallorquins, i la posterior cremada a la foguera, titulada Dins el darrer blau (1994), que va guanyar els premis Josep Pla, 1994, Joan Crexells, 1995, Lletra d'Or, 1995 i el Premio Nacional de Narrativa, 1995, que concedeix el Ministeri de Cultura espanyol i va ser el primer cop que l'atorgava a una novel·la en català. A més, en ser traduïda aquesta obra a l'italià per Francesco Ardolino, va obtenir el premi Vittorini. 

El març del 1994 va ser nomenada Escriptora del Mes de la Institució de les Lletres catalanes i va participar en un seguit d'actes. 

Tota la seua obra ha estat traduïda al castellà, molta de la qual traduïda per la mateixa autora. També té obra traduïda a l'alemany, l'anglès, el grec, l'italià, el neerlandès i el rus, arreu amb una molt bona recepció crítica a diversos nivells. 

L'any 2000 publica la novel·la Cap al cel obert, ambientada a l'Havana del segle XIX, que obté el premi Crítica Serra d'Or. Aquest mateix any, la Generalitat de Catalunya li concedeix la Creu de Sant Jordi per la seua trajectòria literària i, a més, rep el premi Elio Vittorini que concedeix el Departament de Turisme de Siracusa al millor autor estranger traduït a l'italià, per l'adaptació de Dins el darrer blau. 

L'ampli bagatge lector de Carme Riera, conseqüència d'una actitud apassionada i erudita envers la literatura, configura un vast marc de referències. Safo, Petrarca, Goethe i Virginia Woolf desfilen per les seues pàgines, però també els autors de la literatura castellana de la formació acadèmica: Cervantes, Clarín, Laforet, Valle-Inclán, Gil de Biedma...

Des d'abril de 2012 forma part de la Real Academia Española de la Lengua, i n'és Membre electa des de 2013, essent-ne la vuitena dona en la història d'aquesta institució.

OBRES:

Novel·la

• Una primavera per a Domenico Guarini:

Una primavera per a Domenico Guarini és, sobretot, un exercici de llenguatge. Un llenguatge barroc, eminentment culte, alterna amb un llenguatge col·loquial, d'ús quotidià, a la vegada que es contraposa a un llenguatge periodístic, estàndard, i a un altre d'assagístic. La novel·la intenta resoldre un cas: per què Domenico Guarini ha atemptat contra la Primavera de Botticelli? Isabel Clara Alabern, periodista del diari català La Nació, va a Florència per assitir al judici de Guarini i enviar des d'allà una sèrie de cròniques. Mentre investiga els motius que portaren Guarini a la destrucció del quadre, intenta de resoldre els seus problemes personals. Davant el quadre restaurat i altre cop als Uffizi, la periodista s'adona que el cas de Guarini i el seu tenen molts punts en comú. A la Primavera hi ha la clau d'ambdós enigmes. Aquest és el missatge hermètic, que des de tants segles guardava el quadre, però que només serà revelat a aquells que tenen capacitat per transformar-se.

• Qüestió d'amor propi

• Joc de miralls

• Llamaradas de luz

• Dins el darrer blau:

"Hi ha tres punts importants que són precisament punts de desenvolupament d'acció de la novel·la. Primer, tota la preparació que se li dóna al lector perquè pugui entendre com era el gueto de Mallorca, és a dir com l'endogàmia era un element fonamental.[...] Aquesta endogàmia és motivada per una doble qüestió. En primer lloc perquè abans que els jueus fossin obligats a batejar-se l'any 1435, ells se sentien molt segurs i estaven molt més contents casant-se entre ells. Després, quan són obligats a deixar el Call i passar al carrer de Segell i al de l'Argenteria, amb una mena de juderia protegida, en aquest moment la prohibició els ve de fora, dels cristians, i continuen obligats a l'endogàmia. Ells conserven la seua religió més aviat per costum, per orgull de raça, i mentre la Inquisició no necessita diners viuen més o menys tranquils. El problema ve quan la Inquisició necessita diners, i comencen els processos. Quan són denunciats, per evitar anar a la presó no se'ls acut millor cosa que fugir de Mallorca, i llavors Valls, el personatge que per mi té més interès, encara que és una novel·la de molts personatges, contacta amb un capità de vaixell anglès perquè els tregui de Mallorca. Aquest seria el segon moment de tensió de la novel·la. El capità anglès accepta, però el mal estat de la mar els obliga a tornar a terra, són apressats i van a la presó. A partir d'aquí comencen a obrir-se els processos i tot això els durà a la foguera. Això seria la història que succeix de veritat i que jo aprofito, però després hi hauria, a dintre, una novel·la que se'n podria dir d'acció perquè passen moltes coses." 

(Carme Riera. Entrevista de Miquel Alberola: "Demano perdó als xuetes", El Temps, 24 de gener de 1994)

Cap al cel obert:

"Cap al cel obert ha continuat l'excel·lent línia encetada amb Dins el darrer blau, anterior novel·la de l'autora. Hi reapareix el tema dels jueus mallorquins, tot i que ara l'acció s'emmarca al final del segle XIX, en el conjunt d'esdeveniments que van marcar la independència de les colònies cubanes respecte a Espanya. Tanmateix, aquesta introducció —les humiliacions i manera de viure de la comunitat jueva a Mallorca— no és gens gratuïta ni tampoc un residu del llibre anterior, sinó un dels punts decisius que provoquen d'una manera tangencial però intel·ligent la successió d'aventures que haurà de patir la protagonista en la lluita per trobar una eixida al cel obert. [...] 

L'autora troba la manera exacta de dosificar la informació de manera que és gairebé inevitable interessar-se per la història que ens explica. Des d'evitar marques distintives de sexe en els personatges —la qual cosa provoca l'equívoc i la sorpresa quan la qüestió és desvetllada— fins a allargar la progressió dels fets amb múltiples revoltes en les explicacions i mantenir així l'expectativa del lector impacient. No es tracta, però, d'una novel·la de suspens sinó de protagonistes intercanviats. I és aquest intercanvi —l'hàbil mecanisme a partir del qual Maria de Fortesa passa d'actriu secundària a xica de pel·lícula— el que provoca les majors satisfaccions. Si més no, al principi de la trama, quan l'escenari es trasllada definitivament de l'illa de Mallorca a la de Cuba". 

(Júlia Zabala. "Intercanvi de protagonistes", Revista Caràcters, 2a època, octubre 2000, p. 16)

Prosa

Temps d'una espera:

És el diari que Carme Riera va decidir escriure quan va saber, per segon cop a la seua vida, que estava embarassada. Com diu ella mateixa, «sembla que són les situacions extraordinàries les que tot sovint ens aboquen a escriure diaris. Un viatge, el patiment d'una malaltia o d'una guerra n'han generat diversos. Per això me pareix estrany que l'embaràs no hagi servit d'excusa per escriure'n alguns». Ara podem conèixer els pensaments, les sensacions, els sentiments que, dia rece dia, es desprenen d'una dona que espera un infant. I és a partir d'aquest fil conductor que assistim, no sols al testimoni íntim d'una mare, sinó també a una reflexió global sobre la condició femenina relacionada amb la maternitat al llarg de la història. Es tracta, sens dubte, d'una aportació poc habitual, lluny de tòpics ensucrats i de tecnicismes mèdics: se'ns transmet una vivència en totes les seues dimensions, des de la més personal a la social, amb la sensibilitat d'una gran escriptora. 

Narrativa breu

Te deix, amor, la mar com a penyora: 

Te deix, amor, la mar com a penyora és el títol que aplega les històries que componen aquest volum. Històries d'uns personatges al marge de la "normalitat" quotidiana, aquells que no han pogut o no han volgut ser assimilats per les convencions que regeixen el món i que han buscat altres formes de convivència. 

(Sinopsi)

Cites:
"El viatge que val més la pena és cap a l'interior d'un mateix"

Fragment de l'obra Et deix, amor, la mar com a penyora:
Et prego que en aquell redós on l'aigua espià el nostre amor, llencin les meves despulles al fondal d'immensitat il·limitada. T'enyor, enyor la mar, la nostra. I te la deix, amor, com a penyora.

              

Fonts utilitzades:
 google images
http://www.escriptors.cat/autors/rierac/pagina.php?id_sec=1373