Joan Francesc-Mira

Joan Francesc-Mira

                                                              (www.lsdmagazine.com)

            

Joan Francesc Mira (València, 1939) és escriptor, antropòleg, sociòleg i professor universitari. Com a assagista destaquen els treballs que es basen en la situació de la llengua i el poble valencià, com Crítica de la nació pura (1985) premis Joan Fuster i Crítica Serra d'Or d'assaig, que és una aproximació al concepte de nació des de l'òptica de l'antropologia, o Sobre la nació dels valencians (1997), i la síntesi històrica: Els Borja: família i mite (2000).

És autor de novel•les i reculls de contes: Viatge al final del fred (1984), Els treballs perduts (1989), Borja Papa (1996), Quatre qüestions d'amor (1998), Purgatori (2003) i El professor d'història (2008).

A més de la seua faceta creativa s'ha de ressenyar la seva tasca com a traductor, per la qual ha rebut diversos premis. Destaquen especialment les versions de la Divina Comèdia (2001), de Dante Alighieri; la dels Evangelis (2004), i la d'El tramvia, de Claude Simon. Per la seua dedicació cívica ha rebut la Creu de Sant Jordi (1991).

    Selecció de textos

Fragment de Purgatori

 Salvador Donat, abans d'obrir els ulls va recordar el fum, el fum dels pots de gas grisos, el fums de colors que omplien l'escenari de la plaça i el fum de palla que s'estenia pels arrossars de l'Albufera.

   Quan va recobrar la consciència va sentir un fort dolor al crani i es va adonar que estava tot mullat, li estava plovent damunt la cara. Després va escoltar unes veus, eren de uns policies que li preguntaven si estava bé i, tocant-li el crani, li preguntaven on li feia mal. Mentrestant, altres policies, amb cascos i escuts, pegaven a la gent amb fúria.

Fragment de l’obra Borja Papa

VIII  Aquella nit en totes les places de Roma hi havia revetla i gran festa, quan vam fer el camí de tornada cap al Vaticà, en cada cantó hi havia una foguera i els carrers estaven encesos de torxes i de llànties, mitja ciutat ballava encara o s’acabava d’em­borratxar de franc, havíem fet distribuir bótes de vi per tot l’itinerari, mai no m’he sentit aclamar amb tant de fervor i devoció i amb cares tan enceses com aquella nit, un esquadró d’alabar­ders obria pas al trot atropellant la gent, al nostre pas les cares il·luminades per les fogueres saltaven cridant Borja papa, Borja papa, corrien mig nus per la calor que no baixava, congestionats pel vi, i haurien cridat igualment Borja mort o visques a qui fóra que els pagava el beure, amb el mateix furor que m’aclamaven m’haurien arrossegat per la pols dels carrers. 

 

Fragment de l’obra: Els cucs de seda

La cebera era una construcció de fusta i canyes, amb sostre de palla d’arròs com les barraques, i una arquitectura elemental i fràgil. En realitat era una barraqueta, amb la creueta i tot al capdamunt dels dos extrems de la teulada; una barraqueta allargassada, baixa i prima de cos. I en lloc de parets obrades de maons de palla i fang, tenia un entramat lleuger de canyes de manera que l’aire, si no haguera estat pels seus adobs particulars, hauria pogut córrer per tots els costats. Corre l’aire, pels costats de les ceberes, i les cebes s’hi conserven intactes i eixutes. Tant, que si us hi acosteu no en sentiu mai aquella pudor humida i molla que fan sempre en lloc tancat.

Frederic, doncs, vivia en un cebera. I cada any, en passar la collita de l’arròs, se n’anava xano-xano cap a la marjal i en portava una càrrega, o més si calia, de palla ben eixuta i flexible; d’aquella palla grisa, fibrosa i fina, tan diferent de la palla de blat. És una palla que, quan la toques, deixa escapar un polsim invisible que puja narius amunt amb una flaire coenta i penetrant. Atapeïda, en grapats durs i ben fermats, la palla d’ar­ròs aïlla i és segura com una teulada de teula. Només, que cal adobar-la, revisar-la i refer-ne algun tros cada any a entrada de tardor.

   

OBRES MÉS REPRESENTATIVES:

Els cucs de seda (1975):

Premi Andròmina de narrativa .

Els treballs perduts (1989):

Premi Lectors del Temps 1990 i un acostament temàtic a l'Ulisses de Joyce.

Borja Papa (1996):

Premi Crexells-Ateneu de Barcelona,  Premi Nacional de la Crítica dels Escriptors Valencians i el premi Nacional de lac Crítica de Literatura Catalana.

Purgatori (2003):

Premi Nacional de la Crítica Catalana de narrativa i premi Sant Jordi.

Salvador Donat és un metge rural que viu solitari i solter en l'antiga casa del rector d'un poblet petit envoltat de llibres i de discos. Té poca feina, però tampoc en vol més. Entre el cens de persones la salut de les quals depèn d'ell hi ha els monjos cartoixans del monestir de Porta Coeli, prop de la localitat de Silla, i una comunitat de monges d'un poble de la mateixa zona també de clausura. Salvador va nàixer a la ciutat de València el 1940 i en la novel·la, situada el 1996, té, per tant, 56 anys. Un bon dia, més concretament a primera hora del matí del 19 de març (Sant Josep i diada de festa gran a València), s'inicia l'acció de Purgatori: mentre és al monestir fent la seva visita rutinària rep avis que el seu germà Josep -quatre anys més gran que ell- pateix un càncer terminal de pulmó i decideix deixar-ho tot per acompanyar-lo en les seves darreres setmanes de vida. Això l'obliga a tornar a València, la ciutat que molts anys abans havia decidit abandonar per cercar una vida espiritualment més plena al servei dels més desvalguts en el continent africà al costat del doctor Albert Schweitzer. Salvador Donat és, en conseqüència, un foraster a la seva ciutat. Un home que, si no fos perquè no té cap recança a declarar-se ateu, podria ser un perfecte cartoixà.

En el seu retorn a València -a cavall d'una potent motocicleta Harley Davidson amb matrícula de Río Muni- l'acompanyarà (més exactament, el guiarà) al volant d'un luxós Mercedes i perfectament uniformat Teodor Llorens, xofer negre d'origen valencià per part de pare i guineà per part de mare, poeta en llengua catalana i persona de confiança del seu germà Josep, un home riquíssim i poderós que és el retrat invers de Salvador.

El Purgatori de Dant

Es reprodueix, doncs, davant del lector el pla argumental del Purgatori de Dant però a l'inrevés: Salvador baixa del cel -la cartoixa situada al cim de la muntanya- i inicia un viatge cap a la ciutat en companyia d'un poeta -un Virgili de color- que li fa les funcions de guia. Acabat el ritual del viatge Salvador Donat haurà de passar encara per un antepurgatori -l'hospital on extirparan un pulmó al seu germà- i a continuació, ja instal·lat en el pis de Josep, viurà al seu costat la lenta espera de la mort amb un seguit d'episodis concrets que el posaran en contacte amb la sordidesa de la vida a ciutat i amb els set pecats capitals. Per acabar d'arrodonir el quadre de paral·lelismes amb l'obra de Dant val a dir que al final Salvador trobarà la seva Beatriu amb la qual -en el capítol que clou la novel·la situat en el cementiri un dia de maig, quan tot ja s'ha consumat- se'n tornarà cap a la vida senzilla del camp a cavall de la Harley Davidson després d'haver repartit el llegat del difunt. I marxarà amb Beatriu al seu darrere i "sense equipatge, amb les alforges metàl·liques buides", tal com diu la frase que, precisament, tanca el llibre.

El professor d'història (2008): 

Premi Joan Crexells de narrativa , Premi Maria Àngels Anglada i  Premi Nacional de la Crítica Catalana de narrativa.

La condició valenciana (2014):

Recull dels millors relats i articles d'opinió publicats a l'Avui, El Punt, El Temps i El País.

Informació treta de:
www.viquipedia.org/
http://www.joanfmira.info/general/calaix.php?id=317
http://www.escriptors.cat/autors/mirajf/