Enric Valor

Enric Valor

http://www.escriptors.cat/autors/valore/

Enric Valor i Vives va nàixer a Castalla,  el 22 d’agost de 1911 i va morir a València, el 13 de gener del 2000. Fou un narrador i gramàtic valencià. Va fer un dels més importants treballs de recol•lecció i recuperació de la lexicografia valenciana i fou un dels principals promotors de l'estandardització i normativització del valencià al País Valencià.

Estudià per a mestre mercantil a l'Escola de Comerç d'Alacant i després es dedicà a la indústria del calcer. És a Alacant on Enric Valor comença la seua tasca com a periodista i escriptor. L'any 1930, als dinou anys, entra en la redacció d'El Tio Cuc, un periòdic satíric d'ideologia republicana. Valor va publicant un curs d'ortografia, que seguiales normes fabrianes, la qual cosa va convertint ‘El Tio Cuc', a poc a poc, a la normativa actual.

És als principis dels anys 50 on comença amb l’obra rondallística, que després resultaria en les Rondalles Valencianes (1950-1958). A poc a poc, i a mesura que el règim de Franco afluixava una mica, va tornar a l’obra lingüística i vora la dècada dels 60 començà a contactar, més o menys en la clandestinitat amb els nacionalistes valencians més rellevants que havien sobreviscut la guerra, participant en nombroses tertúlies i posant les bases de la recuperació dels anys posteriors.

D’aquesta tasca es va assabentar el règim de Franco que empresonà Valor per motius polítics del 1966 al 1968. Només eixit de la presó i, en les seues paraules "sense haver après la lliçó", s’involucrà en la fundació de la primera revista en valencià després de la guerra. Aquesta revista Gorg va durar només tres anys. Pocs anys després tornaria amb Els Quaderns Gorg, on escrivia articles de caràcter nacionalista.

Després de la mort de Franco, Enric Valor pogué difondre lliurement les seues idees i obra literària i començà a rebre homenatges, distincions d'agraïment i premis literaris i lingüístics que han estat molt nombrosos i importantíssims, fins i tot es promogué com a candidat al Premi Nobel de Literatura poc abans de la seua mort a València en el 2000. Hui en dia el seu nom bateja carrers, places, escoles i associacions per tot arreu del País Valencià.

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions:  Les rondalles valencianes, cinc novel·les i uns quants relats breus. Tant en un Tipus d’obres com en Altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud al detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que empra, provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes. Les seues rondalles estan fetes a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens. Els relats breus, no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. És tracta de petites peixes amoroses i sentimentals.

La novel·lística presenta els mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seues experiències biogràfiques i  els seus coneixements de la terra. En els seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes els seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica.

Sense la terra promesa és la crònica dels primers anys del segle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de batuda i Enllà de l'horitzó, és la crònica de la Guerra Civil. En aquestes usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. El protagonistes d’elles són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua. El seu espai literari és Cassana Amb la geografia, la ruralitat, el pla i la muntanya; però l'espai i el temps no s’esgoten en concreció geogràfica o cronològica. 

Sense la seua gran obra vessada en el cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX. És per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i Narcís Oller. Enric Valor, en suma, és l'home que ha sabut crear un riquíssim registre literari amb que ha fet actuar totes els virtualitats expressives de la llengua. També és l'escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana d'abans i després de la Guerra Civil.

Selecció d'obres:

Narracions i contes:

• L'experiment de Strolowickz  1931
• Narracions de la Foia de Castalla, 1953
• Narracions intranscendents,  1982
• Narracions perennes, 1988
• L'esclafamuntanyes,  1995
• Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles,  2002


Rondalles:

• Rondalles valencianes, vol. I, 1950
• Rondalles gironines i valencianes, 1951
• Rondalles valencianes, vol. II, 1951
• Rondalles valencianes, vol. III, 1958
• Meravelles i picardies, vol. I, 1964
• Meravelles i picardies, vol. II, 1970
• Obra literària completa, vol. I, 1975
• Obra literària completa, vol. II, 1976
• Història d'un mig pollastre, 2007
• La rabosa i el corb, 2007
• Comencilda, Secundina i Acabilda , 2007
• La mare dels peixos, 2007


Novel•les
• L'ambició d'Aleix, 1957

"La història gira al voltant de les vivències d'un jove davant les primeres urgències de l'amor, dins d'un context social tancat d'un poble de les comarques del sud del País Valencià, en els feliços anys vint del nostre segle."

(Extret de la contraportada de València: Tàndem, 1995) 

• Sense la terra promesa, 1993

"El Cicle de Cassana comprèn la triologia Sense la terra promesa publicada a València per l'editorial Prometeo el 1980; Temps de batuda, publicada per Fernando Torres el 1983 i Enllà de l'horitzó, que va restar inèdita fins al 1991 quan Tàndem Edicions aplegava en tres volums les novel·les de l'extens cicle (mil cinc-centes pàgines), prologats per Vicent Escrivà. 

Presenta la crònica de la societat rural de Cassana –poble imaginari i representatiu del sud del País Valencià–, i relata la història d'una vida tancada entre muntanyes i feudal encara, quan la 'qüestió social' començava a desbaratar els seus esquemes tradicionals, sobre el fons de la primera Guerra Europea. Valor ofereix així un variat panorama social i tota una gamma aberrant i bigarrada de personatges i situacions individuals i col·lectives que accentua movent-se entre el passat i el present. Aquest cicle novel·lístic té certes afinitats amb el realisme rus i apunta a un plantejament èpic de la vida del camp encara no assajat entre nosaltres. [...] 

Aquest gran baró del verb àgilment equilibrat, amb una retòrica per a gurmets destres, sedosa, lluent, també va iniciar la construcció del seu cosmos únic, amb la fundació de la modesta vila de Cassana. Les seves bases humils són aquells relats amb paratext de Narracions de la Foia de Castalla (1952). D'entre ells, el denominat Contalles de la boira és la deu més humil que esdevé barrancusseu, riuet sinuós, cabalós curs fluvial que amara tot un cosmos denominat/analitzat com el Cicle de Cassana." 

• La idea de l'emigrant, 1983

"Vicent i Bernat van heretar dels pares el mas de la Til·lera. Era una heretat bastant extensa, pobra per erma, situada al final d'un pla que ultrapassava els mil metres d'altitud, tot enmig d'un territori fragós, abrupte, quasi al peu del primer cim gloriós de l'Aitana."

(Extret de la contraportada de València: Tàndem, 1997) 

• Temps de batuda, 1993

"La meua crònica-novel·la Temps de Batuda trobe que és un autèntic exemple de novel·la impura, on hi ha personatges i acció perfectament ficticis –la major part– trets del no-res; però ta,bé i alhora traces autobiogràfiques i utilització de fets reals i fins de persones de carn i os per a transformar-los en matèria de completa ficció.

Confesse que, d'un modo bastant inconscient, vaig cedir al desig de retre un homenage molt llunyà i difuminat (en íntima satisfacció) a uns quants amics trobats o sorgits en aquells temps excepcionals i durs, prenent-los com a font d'inspiració per crear amb ells uns agonistes ficticis, uns diàlegs ficticis i unes situacions fictícies a afegir com a útil complement a l'ampli conjunt de la novel·la…

Però, en fi: tot açò que he confessat, que quede dins el secret que es mereix tota sincera confidència."

(Extret del pròleg a València: Tàndem, 1991)

• Enllà de l'horitzó, 1993

"Frederic Genovart busca més enllà de l'horitzó com recuperar els paradisos ideològics i afectius perduts en la desfeta."

(Extret de la contraportada)

Gramàtica i lexicografia:

Lea valenciano en diez días. València: Impremta Fermar, 1966. [Gramàtica i lexicografia]

Curso de lengua valenciana. València: Fermar, 1966. [Gramàtica i lexicografia]

Millorem el llenguatge. València: Gorg, 1971 / València: Tres i Quatre, 2 vol., 1979. [Gramàtica i lexicografia]

Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià. València: Tres i Quatre, 1977. (1988, 5a. edició) [Gramàtica i lexicografia]

Temes de correcció lingüística. València: Tres i Quatre, 1983.

La flexió verbal. València: Tres i Quatre, 1983; 1994; 2010.

Vocabulari fonamental [Amb E. Lleonard Valor]. Barcelona: Plaza & Janés, 1988. [Gramàtica i lexicografia]

Vocabulari escolar de la llengua. València: Carena, 1989.

Expressions peculiars de la llengua: locucions i frases fetes [Amb Rosa Serrano]. València: Tàndem, 1993; 2010.

L'AMBICIÓ D'ALEIX

“Aleix va eixir a la porta del mas de l'Arbre, i tal com li havia passat dalt a l'obrir el balcó de la seua cambra, el va tornar a enlluernar la claredat de l'avançat matí de la muntanya. Tanmateix, el sol romania un poc esmorteït darrere una capa lleu de celatges deixatats i groguencs, de pur aspecte de tardor. Feia una fresca agradosa; ell respirava l'aire a ple pulmó i sentia els membres regats d'una sang nova i primaveral i el cap aclarit i ferm. Ara el repòs li seria sols un goig de l'ànima. Ja estava retornat; ja era de bell nou un home fort, en plena vigoria de la joventut.

Àngela, la masovera, que seia al sol allí davant la porta pelant unes hortalisses per al dinar, al veure'l eixir va saludar-lo tota maternal i amatent, com cada dia. 

—Ja me'n vaig a la font —li va fer saber ell. 

Ella es va alçar. —Espere's. 

Entrà en la casa i li va traure un got que encara duia gotes de l'esbandida. Aleix li'n va donar les gràcies i se'n anà cap a la font. 

El caminoi eixia dreturer des de davant la casa, entre dos bancals de pomeres joves. Tot recorrent-lo, a les deu o dotze passes, va tenir la sensació que el miraven caminar, i va girar-se. El seu esguard va ensopegar llavors amb el somriure lluminós de la muller de don Macià, que se'l mirava amb un interès tendre des d'un balconet revetat de blava franja. Aleix li va fer un gest de comiat deseixit i afectuós i prosseguí el seu camí. 

La font de l'Arbre era prop, a menys de dues-centes passes de la casa. Aleix tardava uns minuts a fer la vista al paisatge, parant-se a alenar el perfum serrà. Ara, mentre que feia això, sentia que Pauleta, la senyora del mas, parlava d'ell amb la pagesa.”


                       Selecció de textos: Rondalles

https://untempsmort.wordpress.com

ELS ENGANYS DE LES DONES

Conten que a Santa Pola hi havia tres matrimonis, veïns i amics de tota la vida. Els marits, Vicent, Toni, i Joan, eren molt bons homes, però poc espavilats. Les dones, Pepa, Teresa i Loreto, un dia que es van reunir, i xerrant que estaven, Pepa va dir:

—Xiques, podríem donar un premi a qui fera al seu marit la burla més gran. De segur, que el premi me'l emportava jo.

—Tu? Ben poc coneixes el meu home —feia Teresa—, jo seria capaç de fer-li creure que s'ha mort.

—I jo— replicava Pepa, que havia iniciat el tema—, al meu Vicent el marejaria tant que

 no sabria ni on para sa casa.

—Doncs jo —digué Loreto—, el meu home el faria passejar-se tot nu, "en curiós", per mig del poble.

I es posaren a riure totes tres.

Quan arriba Vicent a casa es troba a la seua dona que feia la malalta i el va enviar al boticari a per la medicina que prenia sempre. Mentrestant, la seua dona agafà un cartell que deia Barberia i el posà damunt la porta i amb una cortina nova. Quan arriba el seu marit i va veure això es va estranyar i va tirar cap a dalt, i després cap a vall. Pegant voltes fins que la dona va traure el cartell, i va aconseguir entrar a sa casa. La dona quan el va veure li va dir de tot, però amb gran esforç aguantant-se les rialles.

Ben a prop, Toni i Teresa, sopaven tranquil•lament quan, de sobte, la dona comença a plorar i a fer crits.

—Ai, Senyor, quina desgràcia! Que el meu home s'ha mort?

—Qui s'ha mort? —s'estranyà el marit.

—Tu! Tu!—insistia la dona.

La dona l'agarra pel braç, el fica al llit, li posa els braços sobre el pit i li encasta una estampa de la Mare de Déu entre els dits.

Mentre a casa de Joan i Loreto, quan arriba el marit a casa, la dona l'esperava vestida de dol.

—Joan, vine a vestir-te, posa't la jaqueta i els pantalons, que anem al vetlatori del teu amic.

—Però, qui s'ha mort?

—El teu amic Toni.

Ella tota disposta ,se l'emporta a l'habitació per ajudar-lo a despullar-se. I quan l'home era tot nu, li diu:

—Hala, anem, que ens esperen.

—Però, xica, si no vaig vestit. Com vols que isca "en curiós"?

—Si que vas vestit, que portes la roba nova, el que fa és que no la veus a causa dels nervis. Vinga, afanya't, que ens trobaran a faltar.

I la dona se'l endugué tot nu al carrer. Quan arriben a casa de Toni, Teresa plorava com una magdalena. I Joan que es passeja per tota la cambra sense roba, fins que el mort que s'adona, va dir:

—Xe, Joan, si no fóra perquè estic mort, jo diria que vas "en curiós".

Les dones esclataren a riure amb grans crits, aleshores els marits vegeren l'engany. Però encara que es van enfadar, finalment feren les paus.

catacric catacrac

conte contat

conta acabat

LA RABOSA I EL CORB

Això diuen que un Diumenge de Glòria anava la Rabosa pensativa per la muntanya de l’Aixebe. Com que era Pasqua, cavil•lava

com aplacar la gana en aquell dia en qué les persones s'ho passaven tan bé i feien uns berenars que recordaven tota la vida. Caminava a pas lleuger, capficada en les seues coses i guiada per un instint ancestral cap al Pic dels Corbs. Des del cim d'aquesta muntanya, que no arriba a despegar-se de l’Aixebe i s'avança cap a la mar, s 'albira tota la Vall de Segó. El Pic dels Corbs s'anomena així perquè sobre els seus penya-segats, que miren la plana, solen posar-se els corbs. Precisament, en el moment que s'hi acostava la Rabosa, sobre el penyal aïllat del nord, es trobava el Corb, que guaitava amb deliri el moviment dels pasqüers al Castell de Sagunt i al d'Almenara. En arribar la Rabosa al seu davant, el Corb la veié i li preguntà:

-Rabosa, es pot saber on vas?

La Rabosa, que no s'ho esperava, es va espantar una miqueta. Allà el cap i, en veure el Corb al cim, sense voler descobrir els seus propòsits, digué:

-Em deixava dur per les meues cabòries.

Aleshores, el Corb, que s'havia llançat des del cim i s'havia col•locat a pocs metres de la Rabosa, continuà la conversa amb gran intuïció:

-Doncs, jo no sé qué pensaves tu, però jo, que veia els pasqüers i les pasqüeres carregats amb les cistelles plenes de menjar, estava pensant com participar d'un d'aquells bons berenars -explicava el Corb al mateix temps que la Rabosa se l’escoltava amb atenció perquè li aclarira el pensament -. Si vols venir amb mi, sé com podem aconseguir un bon berenar.

-D' acord! -contestà ràpidament i alegre la Rabosa.

En això, el Corb li digué que el seguira i que pel camí li exposaria el pla. Allà el vol cap al Castell de Sagunt i la Rabosa el seguia corrent. El Corb portava un vol rasant, i així, a pocs metres del sòl, li explicà com pensava que aconseguirien berenar. A la Rabosa li agradà tant el pla del Corb, que la boca se li feia aigua i amb la llengua es llepava el musell.

En arribar al Castell, el Corb albirà des de l’aire una colla de pasqüers i pasqüeres que jugaven a l’ullet al costat d'unes cistelles que prometien estar farcides de menjar. Féu un gest i la Rabosa entengué el lloc on havia de situar-se. Quan la Rabosa estava ben amagada a prop de les cistelles, el Corb s'acostà a la milotxa més propera i la giravoltà. El xiquet que l’envolava s'espantà perquè l’au començà a grallar-li i a colpejar-la i cridava per espantar-la. En això, les colles dels voltants, i també els propietaris de les cistelles, deixaren el joc i se centraren en la lluita entre la milotxa i el corb. El xiquet arreplegava el fil i algunes persones li feien arca al corb. En aquell mateix moment, la Rabosa s'acostà a una de les cistelles, agafà un rastre de llonganisses de Pasqua i marxà corrent. El Corb, en veure-ho, alçà el vol i se n'anà a buscar la Rabosa per repartir-se el berenar. No la trobà, perquè la Rabosa havia desaparegut com un esperit.

El Corb, és clar considerava que la Rabosa l’havia traït, perquè el pla era seu, ell havia fet la feina més arriscada i el berenar se l’havia menjat tot ella. La Rabosa, per la seua part, no li donava importància al fet i considerava que ella havia seguit sempre les indicacions del Corb i que mai no havien parlat de repartir-se'l. Així, la Rabosa oblidà el fet, mentre el Corb no feia més que donar-li voltes a la malifeta, fins que decidí venjar-se.

No passà massa temps quan el Corb veié la Rabosa i la saludà com si res no haguera passat:

-Rabosa, es pot saber on vas?

Aleshores, la Rabosa, interessada, li contestà:

-No ho sé, Corb. Que tu tens alguna idea?

-Dona, jo em disposava a anar-me'n al cel a menjar coquetes amb mel. Qué vols vindre? -li digué el Corb posant-se a pocs metres d'ella.

-És clar, que hi vaig! -s'afanyà a contestar la Rabosa, regalimant-li la bava perquè era molt llépola i se li feia la boca aigua només d'imaginar se les coquetes amb mel.

-Doncs, si vols vindre, puja al llom -li proposà el Corb.

Dit això, la Rabosa pujà dalt del Corb i s'enlairaren. Quan ja volaven molt amunt, el Corb li preguntà a la Rabosa:

-Te'n recordes que em deixares sense berenar un dia de Pasqua?

-Xe, tu mai no em digueres que havíem de repartir-lo -li contestà la desvergonyida Rabosa.

-I tu no pensares que la feina la férem entre els dos i per tant el berenar també era per als dos?

-No. Però, Corb, això ja ha passat, no?

-Com que ja ha passat? Ara veuràs tu el que és bo!

Aleshores, el Corb féu un volantí en l’aire i la Rabosa es precipità cap a terra, al mateix temps que el Corb cridava:

-Fugiu moreres,

pallús, regat...

i quan aplegue

s'esclafarà

LES VELLETES DE LA PENYA ROJA

"Hi havia una volta una caseta habitada en la mateixa carena de la Penya Roja. Ara, tal caseta encara es veu com un puntet blanquinós damunt la colossal muntanya; però està derrocada, amb les parets mig tombades pels vents, nevades i pluges, i amb la teulada desfeta.

La Penya Roja és un pic molt gros i enlairat i de ben dificultós accés, puix que es troba voltat de cingles torbadors i de barrancs negres i aspres, i moltes vegades roman hores i dies i fins setmanes i tot, dins els espessos núvols que pugen carregats d'aigua des del Mediterrani.

Tanmateix, malgrat ser tan esquerp i feréstec el cim, fa molts segles vivien en la caseta, bastida en un punt que planejava, dues velletes, germanes, que no tenien més béns que aquell mal recés, unes cabres blanques, un boc de llargues barbes i unes pomeres que creixien pels voltants. Bona part de l'any, feien formatge amb la llet de les cabres i venien els cabrits que criaven, per la tardor i l'hivern, arreplegaven les pomes i les guardaven en cistelles, entre palla, per vendre-les als senyors i vilatans de Tibi, un poblet tranquil i clar que hi ha en les arrels de la serra, de la banda de ponent. Els estius els passaven prou bé en aquelles altures; però els hiverns, amb la terra coberta sovint de neu o matacabres, i les primaveres, amb les seues tempestes i llamps, les tenien, ara que s'havien fet velles, una mica acovardides.

Aquestes dues velletes, altre temps joves –és clar–, tenien noms de flor: a l'una li deien Margarida; a l'altra, Rosella.

Margarida sempre havia estat bastant lletja; en canvi, Rosella, de jove, havia tingut una careta tan bonica com la d'una princesa de rondalla, els seus cabells havien estat negríssims, les seues galtes vermelles i la seua boqueta havia lluït unes dentetes com la mateixa neu i un somrís tan enciser com un raig de sol."

Selecció d'imatges:

                                                                               http://www.bullent.net/libro




http://elbaguldeleslletres.blogspot.com.es


Fonts utilitzades:

-Webgrafia:

https://enpaper.files.wordpress.com/2014/09/ud-1-litq2.pdf

http://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Valor_i_Vives

http://www.escriptors.cat/autors/valore/

http://www.xtec.cat/~fmota/primer%20batx/exnarrati.htm

-Fragments:

http://elbaguldeleslletres.blogspot.com.es/2011/01/les-velletes-de-la-penya-roja.html

http://www.quadernsdigitals.net/datos_web/biblioteca/l_244/enLinea/11.htm

http://www.uv.es/~sillam/RondallaNet/rondcat/elsenganysdelesdones.htm