Maria Mercè Marçal i Serra va ser una poeta, catedràtica, narradora i traductora espanyola. Activista feminista, lesbiana, nacionalista catalanista i comunista i per un temps, editora.
Maria-Mercè Marçal naix el 13 de novembre de 1952, circumstancialment a Barcelona. Fins als deu anys, passa la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on ella es considera sempre originària. Sempre recordarà els orígens de la seua família, establerta al camp i dedicada a la vida de pagès. És principalment el seu pare, que havia arribat a iniciar estudis universitaris en la seua joventut, qui l'estimularà cap a la cultura.
Estudia el batxillerat a l'Institut de Lleida, després d'haver obtingut una beca. De ben jove comença a escriure els primers poemes, tot i que en castellà, ja que la seua formació, a causa de la dictadura, fins aleshores havia estat en aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó comença a escriure els primers versos en català.
El 1969 es trasllada a Barcelona per ingressar a la universitat. Es llicencia en Filologia Clàssica.
Durant la dècada dels setanta —una etapa especialment intensa des del punt de vista personal i col·lectiu— participa amb Ramon Pinyol Balasch, entre altres, en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que naix amb la voluntat de publicar sobretot poesia i per on passen escriptors aleshores joves com Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala, i editors com Àlex Susanna i Miquel Alzueta, a banda de promoure la descoberta de Miquel Martí i Pol com a poeta i de donar suport a empreses de traducció tan importants com la de les Faules de la Fontaine i el volum de Les Flors del Mal, de Charles Baudelaire, a càrrec de l'escriptor Xavier Benguerel.
El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seua immersió en el món polític.
Aquest mateix any publica el segon poemari, Bruixa de dol, i el seu nom es comença a fer popular, no només per la seua obra poètica, sinó també pel seu paper com a dinamitzadora de grups feministes.
Alguns cantautors del moment s'interessen per la seua obra i en musiquen alguns poemes. És el cas de Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll i Gisela Bellsolà.
Els anys vuitanta s'inicien amb el naixement de la seua filla Heura, experiència personal que reflecteix en els poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l'estrangera (1985). Aquest segon treball li val el premi López-Picó. D'aquest període, també és Terra de Mai, en el qual l'autora parla de l'homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana. Els últims treballs com a poeta arriben amb el recopilatori Llengua abolida, on inclou el poemari Desglaç, en el qual intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare.
També és important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Yourcenar, Leonor Fini i, en col·laboració amb Monika Zgustová, les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. També conrea esporàdicament l'assaig literari en articles i conferències.
Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seua maduresa com a escriptora.
Obres Principals
Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977:
Premi Carles Riba 1976.
Pròleg amb Sextina de Joan Brossa.
Aquest llibre aplega poemes i cançons escrits entre 1973 i 1976 en llocs diversos dels Països Catalans, però sobretot a Sant Boi de Llobregat, a Barcelona i en un mas de la plana d'Urgell.
Es tracta d’ una obra compromesa amb la vida, amb la llengua i amb l’ amor i la llibertat, temes que l’autora tracta amb formes poètiques populars i clàssiques alhora, i amb imatges que reclamen una lectura alternativa i agosarada perquè expressen la seua vivència de dona i de feminista. La fecunditat de l’entramat de forma i fons en la poesia de Maria-Mercè Marçal es podria comparar a l’arrapament de l’heura que tan significativa i important va ser en la seua vida i en la seua obra. Bruixa de dol és una obra amb una dinàmica progressiva que va d’un jo més íntim a un nosaltres col·lectiu, les dones (fades i bruixes), més èpic.
Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982
La germana, l'estrangera (1981-1984). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1985
Contraclaror: Antologia poètica de Clementina Arderiu Barcelona: La Sal, edicions de les dones, 1985
Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988
Llengua abolida (1973-1988). València: 1989
La passió segons Renée Vivien, 1994. (Premi Carlemany 1994)
Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2000.
Editat pòstumament.
Pròleg de Pere Gimferrer.
Edició a cura de Lluïsa Julià.
Primera Obra
El seu primer llibre de poemes, Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976), prologat per Joan Brossa amb una esplèndida sextina, inclou el poema Divisa, que té el caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme:
A l'atzar agraeixo tres dons:haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Fragment de l'obra Cau de Llunes
La cortina crema
vidres, neguit.
Freu de mitjanit.
A fora els cucs
rauen la lluna.
Toquen la una.
Penja d'un arbre
l'amor, escanyada.
El rellotge es para.
Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arracades.
Fragments de l'obra Bruixa de Dol
Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.
El vent de març juga a matar
i me la torna.
El meu cor l'entoma.
Foc de pales
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.
L’escala fosca
del desig
no té barana.
M'agrada molt com està escrit aquest poema per això el vaig triar d'entre tots els que vaig llegir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.